PIURA (Perú)

by Ramonet

Día 171 , 10.874 kms, 637 hores sobre la bici...
Si hi ha una cosa que em fa molta ràbia es que un any que no tinc que fer centenars de quilometres per veure el Tour i tenint la possibilitat de veure’l per les carreteres que passo cada dia, resulta que estic a milers de quilometres a distancia.
Com a consol he pillat un lloc amb tele que donen el Tour a Piura (ciutat fundada el 1532 per el “senyor” Pizarro).
Avui he vist l’etapa i demà la de Barcelona. El millor es que amb la diferencia horària aquí les etapes acaben a les 10:30h.. es fantàstic esmorzar veient el Tour per un cop acabat sortir en bici...

De Trujillo fins aquí tot Panamericana i plà. Carreteres que son avorrides fins i tot en cotxe. Però després d’estar mesos per les alçades, fent ports interminables i camins de merda es fantàstic poder rodar a una mitja de mes de 20 per hora.
Les cames estan hores donant voltes sense massa dificultat de mentre que el cervell esta ocupat en altres coses, separació cuerpo-mente, jeje. Entre la nova música que em van passar els Argentins i coses que un va pensant les hores passen volant. Amb el paisatge tens poc on distreure’t.
Per el mig ha tocat creuar un desert, però un desert descafeïnat, uns 200 kms, 100 kms corba de 30º i 100 kms mes, així segur que no milloro mai en las trialeras...
Desert deu ser perquè no hi ha vida, ni animal ni vegetal. Però un desert on el creua la carretera Panamericana i hi ha un restaurant cada 30km. O sigui res a veure amb Atacama o els alts de Bolívia... Si en un desert pots comprar una Pepsi es que ja no es un desert..

De totes formes, demà ja surto de la Panamericana per desviar-me de la costa i anar cap a les muntanyes d’ Equador, que en un parell de dies ja he tornat a canviar de pais.
A veure que tal Equador, de moment se que les pujades son salvatges (per desnivell) i que des de fa uns anys la moneda es el dollar (gringooos!!!) per mi millor que no tinc que fer càlculs mentals durant tot el dia. El que de veritat espero que la música oficial no sigui la cumbia. Estic mes fart d'escoltar cumbia que el Carras en el seu vell pis i els seus antics veins...jeje.

Un autèntic bar de camioners de la Panamericana… La meva bici feia 1 minut estava aparcada entre els camions.

Uhuuu!!! Comença el desert de Sechura…
Com vaig llegir en una pagina web de viatgers: “Todo lo que una persona necesita para vivir cabe en unas alforgas..” En en meu cas en un carrito... Sembla una tonteria de frase però si et fiques a pensar, perquè collons tenim tota la casa plena de trastos inútils i a sobre anem comprant més merdes que pensem que son imprescindibles per a la nostra vida i divertiment.
Amb el que porto en el carrito que arrossego podria estar anys viatjant, les coses tenen el seu desgast i s’han de canviar per noves, però tampoc cal tindre 20 coses iguals (jo a Barna ho tinc..) . Ara he comprat uns pantalons nous, els vells estaven desfets i els llençaré, però he estat 6 mesos amb només uns pantalons llargs, un cop acabava d’anar amb bici no tenia que pensar que em ficava. No sabria dir els que tinc a Barcelona...
Tot això ho penso ara però al tornar tornaré amb la mateixa tonteria.
Divagant una mica amb tantes hores de rectes per el desert...

Simplement esperant que passin les hores, quan més tard més vent fa... Més val tindre els elements a favor que en contra.

El meu millor amigüito... Ni una baralla en 6 mesos.

El mig del desert, amb el sol ponent-se per l’oest i la lluna plena sortint per l’est. Tot això acompanyat d’un foc... Pot haver res millor?? Bueno potser el mateix però acompanyat.. Pura vida!!!

A Piura un altre dia de “parón”. Diferents col·lectius manifestant-se: Treballadors d’obra civil, mestres, camperols comuners, indígenes, algun partit polític... No estic molt segur que arribi al final del mandat el president actual.
Jo un altre cop ja las he tingut amb un poli ja que es veu que no pot tirar fotos i parlar amb un manifestant... Deia que em tenia controlat... Capullos!! De mentre una senyora flipan igual que jo gravava amb el seu mòbil la conversació amb l’autoritat...

TRUJILLO (Perú)

by Ramonet

Dia 167, 10.543 kms, 623 hores pedalejant...

Sortint de Huaraz encara va seguir l'espectacle visual durant la llarguissima baixada al mar. Encara seguint al costat dels pics mes alts de Perú, com el Huascaran. Fins i tot em van donar ganes d'anar a fer un trekking, però enseguida van tornar les poquetes neurones al seu lloc i vaig seguir pedalejant.
A mesura que vaig anar perdent alçada es dona l'entrada al canyon del Pato, igual d'increible amb la seva boja carretera seguint el riu amb túnels excavats a la roca. Això si tot i ser baixada, algun dia ni 12 km/h de mitja... Massa pedres tirades a mala llet. No m'imagino passar per allà en època de pluges...
Però un cop passat això i amb l'alegria que et dona entrar a l'asfalt em vaig saltar un creuament, l'equivocació va costar fer 70 kms extres.

La motivació era arribar a Trujillo, a la casa de ciclistes. Per aquí ha passat tothom, bueno tothom que viatja en bici. Des de Biciclown a l'Arnau tot passant per Heinz Stuecke que porta 45 anys viatjant i ha de tornar ara el Juliol, quina llàstima no coincidir amb ell... Així fins a uns 1.000 ciclistes.
L'anfitrio el Lucho, una de les persones mes boges per la bici que he vist, fins i tot al seu fill l'hi ha ficat "Lance"... L'any 2000 a traves d'un ciclista que va passar per la casa i d'altres 30 que es van organitzar per pagar-li el bitllet va aconseguir anar invitat en la caravana del Tour, seguint-lo durant 3 setmanes. El seu somni... Feia pocs dies havia anat a visitar les ruïnes de Chan-Chan i havia demanat a Déu que l'hi concedís aquest desig. Veure les fotos dona molta enveja. Ara es delegat de la federació de ciclisme a Trujillo i també organitza curses. Llàstima que feia una setmana n'havia hagut una i jo no estava..
Aquí tens llit on dormir, arreglar la bici, altres ciclistes, informació, i mes cosetes.... Tot això gratis encara que com totes les cases de ciclistes i esglésies esta be deixar la voluntat al marxar...Per mi la casa ha suposat unes vacances dintre de les meves vacances, 4 dies sense tindre que pensar on dormiré, on menjaré, si hi ha pujades, si el camí es de terra... Simplement passant el dia i poca cosa mes. Això si ara a muerte cap a Quito que queden ja molts pocs quilometres de pedalejar sol...

Si algú esta interessat...

El canyon del Pato

Un dels 35 túnels, de fet mes que túnels eren coves... Molts els tenia que fer a peu que no es veia una merda.


S'ha de tindre molta fe per viure en aquest lloc a la meitat del desert on la meitat de cases estan abandonades.


Jo mismita que aprofito el pont per fer-me una foto. Jeje.

A la casa de ciclistes hi ha uns Australians que viatgen en 2 tàndems. El pare i la mare condueixen i els nens van darrera. Familia de 4. Molt bona gent amb un grandissim cor. Una gran lliçó de que no hi ha res impossible. Van començar a Los Angeles i no saben molt be on van... Doncs un dia la van liar, van decidir comprar una cadira de rodes a un invalid que te 70 anys i que per moure's va de genolls i arrossegant-se amb les mans.Van aparèixer a la casa amb la policia i la prensa... No perquè ells es volguessin donar publicitat sinó per els polis i la premsa sensacionalista d'aqui que es volia anotar "el tanto"..El millor els polis fent-se la foto muntats a la bici.

Lucho (el de la casa), la seva dona Araceli , el fotograf, polis i els nens Australians tots junts a comprar la cadira.. A la nit van sortir a les noticies de la tele a 2 canals, radio i l’endemà als diaris.

“Viste loco este boliche esta buenissimo...” Això deien els Argentins que també estan a la casa i al costat el Lucho. Com deia: “holidays. El Lucho esta tan malalt de bici que sempre va vestit amb jaquetes i camelback de ciclista, encara que sigui de nit...

La leonera o habitació. La guitarra la sabien tocar però amb la trompeta encara necessitava practicar potser alguna anys mes..

Mar=Panamericana=Desert
Per sort aquest cop vaig en la direcció correcta (només cal mirar l’arbre).

24H MONTJUÏC

by Charlie!

Vols participar a les 24H de Montjuïc? Això m’ho pregunta el David d’Espaibici,… collons David, clar que SÍ!

Desprès em dono compte que el cap de setmana abans hi ha les 24H de Madrid on fa temps que estic apuntat i el de desprès la Dolomiti Superbike i desprès ja la TransAlp, potser no és el millor entrenament, però eh! la il.lusió que em fan és tremenda. I a més són unes 24H diferents; bé, la idea és la mateixa, anar fent voltes i més voltes durant molta estona, això no canvia, el que les fa diferents respecte les que he fet, es que són per asfalt i que es comença per la tarda i no al migdia com la resta. Això farà que la nit vingui de seguida i el dia següent es faci llarg i al ser de carretera i el circuit molt curt es pot acabar majerat…

Com sempre a Espaibici hi ha moltes idees (Pricilla, Liliana,...) i aquest cop no és diferent, participarè amb una bici “made in Espaibici” i no és que ara haguin comprat uns soldadors i tubs , segrestat a uns taiwanesos i facin bicis en un subterrani, sinó que es tracta d’una bici amb materials montats per ells i amb alguna innovació tècnica. La bici ja l’he utilitzat alguna altra vegada, és ni més ni menys que una FORT, però que m’he permès la llivertat de batejar-la com a Blanquita i és que fins i tot està montada amb un seient i cinta del manillar blancs, preciosa! Bujes EDCO, radis Sapim, transmissió Agilis de Rotor amb els plats ovalats Q-Ring,… espero poder estar a l’alçada del material i de l’esdeveniment!

Espaibici a més ha montat un altre equip, on el Vicenç (si, el germà de le Mercè!!) i el Cesar trets del manicomi per aquesta especial ocasió, participaran en la modalitat de tandem, la Liliana i que he batejat com el “tandem tumbona”, el mateix que va anar a la Titan Desert. Quan el veieu entendreu lo de la tumbona.

La cursa comença avui divendres a les 19h i acaba dissabte doncs també a les 19h, teniu 24H per vindre a veure l’espectacle on hi haurà d’entre altres el Melcior Mauri i el Roberto Heras, que per sort van en equips i no en la meva categoria que és la de SOLO. Res, podeu anar aplaudint a la gent, jo em confomo amb que em tireu cacahuets i em digueu allò tant motivador “estás sufriendo como un sapo” que em deia el Ramonet a la TransAlp (Ramonet cabrón, apa!).

Com que això de la mitja neurona s’encomana pel contacte (apropeu-vos, apropeu-vos a mi!!!) la Carol també estarà donant voltes i més voltes, ella una mica més llesta que jo, en un equip de 4 noies patrocinat per la federació, visca!

Pedals de Foc 2009

by Aquest encara està viu?

La nit abans de les curses, o de determinats díes especials m'encanta anar-me a dormir pensant 'quan et tornis a ficar al llit hauràs fet X cosa', i en pensar-ho el divendres a la nit a Vielha, igual li vaig posar un interrogant al final a la frase. Eh, que son 230km de muntanya, plens de ports com si no hi haguès una altra cosa i... sortint a les 5 del matí!!!

Si, per sortir a les 5 és necessari llevar-se com a les 4... per intentar esmorzar i anar cap a la sortida. No cal dir que a aquestes hores un no es persona encara, oi?. Doncs això, més vegetal que animal, arribem a la plaça de Vielha que ja està força plena. Tècnica corralines i ens posem prou endavant. Just darrera d'un artísta vestit d'Orbea de cap a peus que minuts abans de sortir demana a crits una manxa de peu com un desesperat. Jo no sabía qui era en aquell moment, pero desprès m'ho van deixar clar. És un vell conegut de molts, d'ara endavant l'anomenarem 'L'

Sortida pel carrer aquell infernal amunt, no trobem gaire follón perque hem sortit endavant, sort! I en un moment i amb un reflexe veig com dos que han tret uns metres a tota la resta. Faig una apretadeta absolutament innecesària i m'ajunto amb ells. Son en Llibert que pedala sense esforç i 'L', que esbufega. Pedalo amb ells fins gairebé el final del túnel. Túnel que passem a 24 - 25 km/h, al començament parlant amb en Llibert i al final només escoltant-lo. Uns 300m abans d'acabar el tunel els deixo anar uns metres per agafar aire. Com que cap dels dos porta llum, no crec que tingui massa problemes en agafar-los a les pedres.

Efectivament, al primer tram de baixada passo a 'L', que a més de no semblar garie 'suelto' baixant, porta forquilla rígida. És la millor elecció? Ehem... Uns metres més endavant em trobo a en Llibert de cara, que s'havia passat una cruilla d'aquelles perdedores que hi ha al començament. Veig que el ritme que porta es bo i aguanto amb ell fins a Vilaller, primer control, on signem i sortim poble amunt.

I ja en les primeres rampes començo a pensar que millor deixar que cadascú vagi al seu ritme. Aquesta idea em queda confirmada quan veig que en Llibert no té cap intenció de baixar el plat gran. I jo no tinc cap intenció de que em reventi, tot i que crec que ja ho ha fet en la pujada al túnel, encara que no n'era conscient.

Efectivament, van passant els kilómetres i no trobo un ritme 'útil'. Res, el camí de l'aigua s'em fa una tortura, les pujades d'asfalt de desprès em semblen Ca'n Alegre (anava a dir Alpe d'Huez, pero es poc mític), i el port aquell amb pista pedregosa sembla no acabar mai. Un cop que (increiblement) acaba, arribo a l'avituallament de Les Esglèsies, on m'espera la mama per posar-me aigua, guardar-me els manguitos i perneres... i recordar-me que marxo sense camelbak ni bidons... ¬¬'. Tan poc ritme pedalant i tanta pressa per sortir de l'avituallament!

D'aqui es puja per una variant nova al Coll de l'Oli. Els primers 5 o 6 km son pedalables, per pistes amb pedres i alguna rampa dura, que evidentment es fa dura, i a partir d'un coll s'ha de caminar tot seguint una carena marcada amb fites. Encara que lo de donar-li al peu no em fa gaire gràcia, trobo que el tram es maco, i faig el gula tot lo que puc per fer trossos muntat. En arribar al Coll de l'Oli s'empalma amb la ja coneguda trialera. En un parell de punts, i per fer moviments 'd'emergència' m'agafen rampes a la part interna de les dues cames. S'ha d'escollir, (gestos forçats + rampes + anar muntat) contra (gestos suaus + anar muntat + boca plena de pedres). Guanya la primera opció.

Ja en arribar a la carretera penso que les rampes son història... pero no. Al cap de un parell de minuts de pedalar em quedo ben clavat. M'arrossego fins el control i li dic a la mama que no vaig enlloc d'aquella manera. Mig litre d'isostar desprès, continuo cap al triador. El tros de carretera es fa molt etern (això es més que etern), i en començar la pujada busco una marxeta còmoda. M'han dit al control que abans de pujar coll de l'Oli al tercer li portava un bon tros, així que millor serà anar fent a ritmillo. Del Llibert ni pensar-hi! I als tres o quatre kilómetres de port... em passa el que era tercer com un míssil! Pero... qué es aixó!!! Evidentment, ni em plantejo seguir-lo, no puc de cap manera. Acabo la pujada, faig el tram aquell que voreja i baixada fins a Espot. Aquí prenc una altra decissió, prefereixo acabar fora del podi o com sigui a no acabar. Sembla decissió fàcil des d'aquí, pero amb l'hipòxia al cervell que es porta amb 150km no ho es tant.

Tram nou en sortir d'Espot. Just al acabar les rampes fortes de la carretera, i quan sembla que has de descansar una mica... no! Continues pujant per un no-camí i desprès fas un corriol prou xulo. I un tram de pista més normalet desprès, tot per evitar tram de carretera fins al camí del calvari. Aquí començo a agafar una mica de ritmillo (seràn els corriols?) i el camí del calvari passa a dir-se camí del vici, oh quin goig! I en acabar i sortir al marge de la nacional em trobo a un tio amb dorsal i roadbook que puja per la carretera...

Pensament: Aquest cabrón està fent pirula!
Crit: Eh tu! D'on surts?!

Un segon despres, arriba el sucre al cervell.

Pensament: Si es el que t'ha passat com una moto al Triador! Aquest està més perdut que el Ramonet!
Crit: Ehm... tot recte amunt!

Ens ajuntem tots dos i m'explica amb un fort accent gallec que s'ha perdut innumerables cops, i que ja està fart de no tenir clar a on anar. El reconec de seguida, es el que va guanyar el Soplao el primer any que ho van fer. Ja deia jo que anava rapidillo... Anem fent plegats per benefici comú. Ell no es perd més, i posa un ritmillo alegre que fa que jo no m'adormi. Per sort ja em trobo una mica millor i portem una marxeta maca. Passat Montgarri el paisatge fa contrast amb la duresa. Que maco tot i que dur el camí!

Baixada final cap a la vall, intento veure si 'com-qui-no-vol-la-cosa' el puc tallar baixant, pero tot el que aconsegueixo es menjar-me tres o quatre curves i endur-me cap a casa algun susto. Millor ho deixem com amics i tot llest.

Entrem junts a meta, finalment ell segon i jo tercer, per la diferència de temps en passar per la catifa del xip a la sortida. Acabo més que content, desprès de pensar mil cops, especialment entre Cabdella i Espot, que no acabaría.

Al cap de una estona arriba la Núria amb el Bucles i l'Epic. Fa goig veure-l's plegats i que ho han passat bé. Com a mínim l'Angel i el Carles, que la Núria ha patit com fa temps que no ho feia. Una mica desprès arriba el Enric i el Xavi. I desprès el Santi i l'Ada. Desprès en Francesc i companys, i encara desprès, el meu pare, en qui teníem molta confiança en que acabaría, i així ha estat. Estupendo! I segur que em deixo gent.

I així va ser, en anar a dormir vaig tornar a pensar que tot just fa un día al ficar-me al llit no tenía ni idea del tute que m'esperava... mare de déu!

24H MADRID
By Charlie!

Un altre divendres de carregar trastos i carretera, aquest cop encara més lluny, cap a Sant Agustín de Guadalix, que bé a ser un poble pijo a la Sierra de Madrid. Avui no anem sols, en la furgo venen també el Ribi i la Noe i en el seu cotxe el Wizard i la Ma José. Una parada a posar benzina i brenar, una altra per sopar i 631km desprès arribem a lloc.

Cusiositat: Anar a Madrid en peatges costa el doble que anar a Blanes, però hi ha quasi 8 vegades més de km’s per autovies de dos carrils de puta mare…

La furgo a tope!


Aquest cop no ens perdem i arribem al circuit de seguida, acampem i dormim fins que el Ribi que és un paio que s’aixeca amb el sol comença a donar pel cul fent sorollets. Era tant d’hora que no vaig ni poder cridar alló de “Ribiiiiiiiii, t’odiooooo!!!!!!!!!!!”. Tots correm en categoria Solo i la zona de boxes dels Solo està lluny del circuit, així que anem a gorronejar un troç de carpa dels Tribike, on el Paco, Oriol, Albert i Roger corren en equip de 4. Agafem el dorsal, preparem el xiringuito, aquest any hi ha més gent, més carpes, més de tot, fins i tot ens sorprenem al veure a l’equip Cemelorca per allí; Sergi Mantecón, Trujillo, la Sandra Santanyes,… ja sabem qui farà la volta ràpida. I és que en aquestes 24H i en cap altra més del món que conegui, hi ha l’estúpida norma que en cas d’empat a voltes, guanya qui te la volta ràpida, no qui arriba abans. Si dos corredors porten el mateix número de voltes, un acaba i l’altre encara triga per exemple 20 minuts més en acabar però té la volta ràpida, quanya aquest tot i arribar més tard. Això ho explico ara perquè més tard… pam!

Anem a corralines i a les 12h comença la cursa. El circuit és el mateix que l’any passat, excepte els metres finals. És un circuit molt lleig, dur, sec i dues pujades i les seves dues baixades, quasi 10km per volta. Els primers metres són per un senderillo al costat d’un riuet, i desprès ja s’encara la primera rampa per una pista en un puto descampat, desprès es torna asfalt del dolent i es corona la primera pujada que és el punt més alt del circuit. Aquí comença una baixada per un senderillo divertida però amb curves cegues, més d’un i de dos van fer recte i van comprobar que la riera estava seca. Desprès un petit troç de pla i la segona pujada també per pista d’uralita que comença picant amunt. Va pujant fins que s’arriba a la baixada per un senderillo molt divertit, unes curves i rampota potent avall fins arribar a un senderillo trencat i desprès per un senderillo millor que et porta a la recta de meta.

Zona de boxxes

Les primeres hores són sota un sol matador i al circuit no hi ha ombra, mirant el Polar desprès surt una mitja de 33ºC i una màxima de 38ºC, quina puta agonia. El fred l’aguanto bé i pensava que el calor també, però alló era un puto infern, així que 5 hores desprès d’haver començat tinc que parar perquè porto un mareig, veig tort i tinc les orelles tapades, res, que estic fet una merda. Mentre em recupero els de Tribike que van segons es retiren i marxen de la cursa cansats de que els putegin amb els relleus i les llums, es que van molt junts amb un equip local i sembla que hi ha preferències. Una llàstima, perdem la seva companyia i la seva carpa, per sort estem sota d’un arbre on s’està prou bé. Ja recuperat i amb els ànim de la Carol que em diu que vaig 3er retorno a la cursa. Mentrestant el Ribi que està curtit de treballar a la intemperie no l’afecta ni el sol ni la calor ni res de res, va donant voltes pel circuit, de moment va 1er. La Carol ha tingut una caiguda però segueix voltant igual que la Noe.

I poca cosa més a explicar que anar donant voltes i més voltes, el calor va marxant fins que arriba la nit i fins i tot fa fred. A les 3 de la matinada quan ja estic cansat, encara una mica tort del xungo de la calor i pensant amb les 24H de Montjuïc del cap de setmana següent decidexo plegar, m’ha arribat el moment en que t’ho deixes de passar bé i començes a agonitzar, porto 15 hores. No se si haurà estat una bona decisió i el moment de pendre-la tampoc acompanyava cansat com estava, però unes 24H t’absorveixen tant de cos i cap que amb la il.lusió que em fan les de Montjuïc decideixo prioritzar, no contava en anar-hi però m’ha sortit una oportunitat a darrera hora quan ja estava apuntat a les de Madrid.

Els de la carpa del costat em diuen que la Carol ha plegat, moltes vegades ha fet més hores de les que ha aguantat, la menjada de tarro que suposa fer voltes en un circuit no gaire “bonic” i que és la seva primera experiència en 24H i a més solo, li ha faltat l’experiència de saber passar el moment crític, aquell que saps que no tens que parar, perquè si ho fas ja no arrenques. Mentrestant el Ribi segueix voltant i va 1er, la Noe segueix voltanti jo passo d’anar 3er de cursa a 1er d’anar a la dutxa, que a sobre l’aigua està gelada de collons, això si que és dur.

Abans de començar

Pel matí vaig a mirar les classificacions, el Ribi va segon i la Noe només ha parat a descansar una estona, per primer cop no ha parat a dormir, visca! Van passant les hores i el Ribi recupera la primera posició, però pam! comença el tongo com l’any passat. Més o menys la cosa va així; un paio que va dues voltes pel darrera del Ribi li recupera 3 voltes en unes 3 hores mentre que el Ribi no para de voltar. Tenint en compte que la volta és fa en uns 35 minuts més o menys, el paio deu haver volat… i justament el mateix paio que va fer el mateix l’any passat, pel matí vola però invisible, el Ribi ni l’ha vist en cap moment. Finalment li recupera la volta perduda i acaben la cursa empatats a voltes, però… el paio volador invisible té la volta ràpida, per tant “guanya” ell. Més d’un està amb la mosca darrera l’orella, igual que l’any passat, però com que hi ha un alfombra de xip a l’altre punta del circuit la teoria és que o hi ha dos o tres paios donant voltes amb la mateixa bici o fa atajillos, és impossible la remontada. El Ribi cabrejat es nega a pujar al podium, però abans li diuen que ha guanyat pendent de la comprobació del xip, però quan el criden pensant que era el primer li diuen que ha fet segon. Una segona posició que senta malament, però no hi ha probes. La Noe fa primera en femines, recollida de premis i cap al xino que ja comença a ser mític.

Amb la panxa plena ja només toca tornar a casa, uns a descansar i uns altres també però ja pensant amb les 24H Montjuïc!

Podium del Ribi!


El cuiner del xino.... aquest si que és un campió!!!!!!!

PEDALS DE FOC. by Bucles

Per no penjar 2 cops la mateixa crònica i perque els carreteiros puguin lleguir la crònica, la hi penjat al blog dels flacos:

www.penyamartorell.blogspot.com

Ademés, aqui toca crònica de la Núria i del Miki, que son els guanyadors...

El Bisonte més mediàtic!
by Ro

Aquest no és ni el Ramonet amb les seves aventures americanes, ni el Charlie! amb les seves Brevets, ni el Carras amb les seves croquetes, ni l'Èpic amb els seus xupetins, ni el Ribi o la Noe amb les seves 24h, ni l'Arnau amb el seu campionat del món Brompton i Campionat d'Espanya de ciclocross, ni el Miki amb les seves "Lecciones para ser un buén BTTero" i Copes Catalanes de Corró, ni la Núria amb les seves Titan, Pedals,..., ni la Mercè amb les seves Titan, ciclocross, NASA, Google i salts en paracaigudes, ni la claca amb la seva pancarta. El bisonte més mediàtic a día d'avui és el gran Kore:

Com podeu veure el podrem trobar a les pàgines centrals de la revista SoloBici fent posturetes. Què com s'ho fa? El niño que tiene un pico de oro... o casualitats de la vida.

Huaraz (Perú)

by Ramonet

Dia 158, 10.055 kms, 599 hores pedalejant...

La última crònica estava a només 1900m d’alçada. Mal rotllo perquè tenia que pujar fins els 4900m. Ja com he perdut crec massa neurones i les poquetes que queden (teoria de la selecció natural) estan acostumades al pensament únic de “pedaleja, pedaleja... mente en blanco, mente en blanco...” Doncs això que en 4 dies he estat casi 25 hores pedalejant i la gran majoria en pujada. Ehh i tan feliç!!! Encara que mes d’un dia només aixecar-me no em podia ni moure...

El Pau Zamora em va dir una cosa que em va quedar gravada al cervell i va ser que aquesta zona era increïble però inhumana, jeje. Que m’ho prengués com un repte.. Si això t’ho diu el Pau...
Tenia tota la raó, dur de collons però ha estat per un dels llocs mes increïbles que he pedalejat, bueno ja en porto bastants, jeje.

Sort que amb tanta pujada he trobat alguna col·laboradors que m’empenyien la bici durant bastants quilometres. Ells contents de tornar del cole amb el “gringo” i jo content de pujar uns quilometres com si tingues un petit motor a la bici.
Uuuuu… quina por!!! Poble abandonat, boira… jeje. Si es va aparèixer algun esperit aquella nit jo no em vaig enterar de res. L’únic que es va aparèixer va ser un maleït gos que no em deixava dormir perque no parava de bordar… Al final a plena nit i plovent em va tocar sortir de la tenda e intentar fer punteria contra el gos amb un pedrot. No el vaig tocar però va marxar…

A part de ploure durant la nit va ploure durant el dia. Jo estava tot emocionat perque així ja estic entrenant ciclocross… Vaig fer la foto estratègicament per el fang (aquí tampoc n’hi havia molt) i la cascada al darrera –o que macuuu!!!-. Però al veure millor la foto… Collons aquestes cames son les meves...?? Encara servirà d’alguna cosa empènyer un carro ple de trastos durant tot el dia.

El senyor Bob va voler tornar a ser protagonista. Amb tantes pedres i baixades salvatges sense voler gastar massa pastilles de fre resulta que un tub es va partir.
La part dolenta es que no es tindria que trencar, la part bona es que es d’acer i es pot soldar a qualsevol lloc.
Al primer poble que arribo resulta que no poden soldar perquè com plou no hi ha electricitat. El segon poble el senyor soldador ha marxat al poble del costat. El tercer poble després de 30 kms intentant no anar massa ràpid puc arreglar el senyor Bob...

Mes pujada però començo a veure neu als voltants...

Amb un parell... Si tinc que acampar doncs acampo casi a dalt de tot del port que es on hi ha millors vistes i s’està mes tranquil·let. Jeje.
El Polar ja ho diu tot. A 4740m s’està a 5º a les 5 de la tarda...

Fent de model amb la posició oficial de Bisonte per mostrar la moda que mes es porta per la Cordillera Blanca. Jeje. Ni tres capes ni merdes. Mil jaquetes, culotte, malles, pantalons curts, gorro, buff, 2 mitjons... quan mes roba a sobre millor i de guants uns del Decarton d’esquiar que estaven d’oferta fa anys...

mmm... En Manolo Chinato descriuria millor la situació:

Una sola puerta de tres, abierta.

Una sola puerta. Enfrente, la montaña.

Pasa la nube inmensa;

toda suya... todo suyo.

Huracanes de vientos;

lluvia andante semiparalela

y en todo el monte funerales alegres, naturales, de hojas muertas.

Los cabellos terráqueos danzan todos iguales

al son de trompetas invisibles que vienen de los mares.

...

Y yo no he muerto.

Me alegro de la lluvia y me alegro del viento.

Si tengo frío, me caliento;

si tengo miedo, ¡Que no lo tengo!,

susurro y pienso...

y para mañana

ya me he comido mi pequeña ración de esperanza.

Una sola puerta de tres, abierta.

Una sola puerta inmensa.

Si tant amunt com a 5000m que he arribat no he vist a Déu es que no deu existir. A no ser que s’aparegui en forma de llama...

A part de fer molta ràbia que no hi hagi un cartell dient que has arribat jo em faig la foto igual. D’alguna cosa em va servir fer tots els ports dels Alps amb el Charlie...
A partir d’aquí moltiiiiiiissims quilometres de baixada fins a Trujillo (a la costa). Ueeeee!!!!!!!

Número màgic i volta al comptador. Ja 10.000kms... Si hagués sortit de Barcelona a on hagués arribat amb 10.000 kms, almenys a la China... jeje.

QUEBRANTAHUESOS

by Charlie!

La QH comença el cap de setmana anterior, quan carregant la bici al portabicis pam! veig una esquerda que resegueix una soldadura del pedalier.... l'AQUA a pendre pel cul!!!! Per sort Orbea te garantia de per vida, estic esperant un quadre nou, però em quedo sense bici per a la QH. Com a comiat de l'AQUA va caure l'Envalira, el Puymorens i la Collada de Toses, un bon comiat!! El de la botiga de bicis em va preguntar si li havia fet molts km's perquè aquella esqueda no era normal... noooooo! per si de cas no vaig comentar que porta més km's en brevets que... Un mail al David d'Espaibici i ja tinc bici.... la Blanquita!!!!!

Adèu AQUA!!!!!!!!!


El Puymorens també al sac...


I la Collada de Toses on vam dormir, entreno d'alçada, l'hematocrit a toooope!


Divendres al migdia amb la Carol podem rumb a Sabiñanigo, volem arribar d'hora per treure'ns els dorsals cosa que aconseguim i desprès sopem amb el Ribi, Noe i la Totgas Family. Mentre es prepara el sopar ajusto l'alçada del seient, apreto cargols, intento acostumar-me als plats ovalats q-ring... res, el millor que es pot fer, estrenar bici sense haver-la probat a la QH, apa!



La Blanquita! Dintre de poc estarè unes quantes hores sobre ella.....


Com que tinc parilla igual que el Ribi tenim un lloc a corralines força privilegiat i a les 7,30h comença. Com sempre la gent va boja fins al peu del Somport, desprès la gravetat posa a cadascú al seu lloc. La primera part del port a ritme bo, però desprès es para totalment fins al punt d'haver de posar peu a terra, el bon dia ha marxat i bufa un vent de cara porculero. De moment la pujada més lenta que mai he fet al Somport. Quan arribem a les últimes curves abans d'acabar el port els del davant apreten i el pilot s'estira, ha deixat de fer vent però entrem en la boira i on no fa gaire que ha plogut. La baixada trepitjant ous, si a la pujada m'he donat compte que porto el seient una mica massa alt i que pedalar amb els q-ring és força curiós fins que t'acostumes, a la baixada noto que les manetes de fre estàn massa altes, quin mal rotllo. Per sort arriba el pla i comença el Marie Blanque.

Mai tant pocs km's fan rebentar a tanta gent. Els cerilles que han sortint a muerte van crement-se i els que no anem fent, només són 3 km's durs. La baixada és fantàstica i paro un moment al control a fer la pixadeta i és llavors quan m'avança el Ribi. M'escuro ràpid i continuo la baixada, agafo la grupeta del Ribi just quan comença el Portalet.

Són quasi 30km's i com que m'he anat dosificant arribo molt fresc, així que a ritmobisonte amunt i vaig avançant a molta gent, de la grupeta que he començat el port no em segueix ningú, visca! Els darrers km's sempre se m'atraganten, però aquest any no, motivat a més pels crits de la gran quantitat de gent que hi ha. I em foto fins el cul de cocacola, vinga anar agafant llaunes, aquests bascos són la óstia!!!

La baixada fins la Hoz de Jaca és tremenda, per una carretera ampla i ja des de l'ininci de la pujada al Marie Blanque que torna a fer bon dia. En la baixada ja es forma la grupeta amb la qual tinc que acabar a Sabiñánigo, les rampes de la Hoz són la puntilla final, pateixo més rodant els km's finals que pujant-les. Que malament es viu a la cua del pilot! Tot són latigazos i rebentades de patata, m'avanço i el quedo al mig del pilot, hi ha un paio que deu fotre 2 metres que no vol que ningú li doni relleus i el cabrón va com una moto, però eh! ens porta a tots com uns senyors fins a Sabiñánigo, una altra QH al sac, ja en son 3.

Tot i la pujada lenta al Somport, la baixada mullada i la bici encara per ajustar acabo amb un temps de 6:25:44, no està malament. El Ribi que ja no l'he vist més des de l'inici del Portalet arriba al cap de poc en 6:34:15, m'he venjat de l'Open Marathon de la Vall de Ges, visca! La Carol que es pensava que trigaria unes 10h ho fa en 8:55:59!! No s'imaginava tanta gent pedalant i encara menys animant dalt dels ports, és tota una esperiència.

A muerte!!!!!!


Aprofitant que estem allí, el diumenge anem a fer una volta per unes carreteres totalment secundàries amb un portillo per no perdre el costum, 80 kilometrillos i un entrepà desprès tornem cap a casa. Segurament el proper cop ja serà per la mega-autovia que estàn construint a la vegada que es van carregant la muntanya, serà un moment arribar-hi, però ja no serà el mateix.

I ara què més toca?¿?!!!!...... doncs 24H x 2.... aquest cap de setmana les 24H de Madrid i el proper les 24H de Montjuïc, espero no morir en l'intent!!!!!

QUEBRANTAHUESOS
by Charlie!

... continuarà!

Huánaco (Perú)

by Ramonet

Dia 153, 9765kms, 574 hores pedalejant...

Per fi després de mes de dos mesos i mig he pogut dormir per sota 2500m… Huánuco está a 1900m i es tot un descans tant per el clima que fa, de cop es estiu, com per que no estar en alçada. Però l’alegria no dura molt i demà ja toca tornar a pujar.
Dies de poca feina… Pocs quilometres, tot asfaltat i poca pujada. Total que al final no he fet mes de 20 hores de bici en tota la setmana, poca cosa comparat amb l’anterior de 37 hores. Això m’ha servit per tindre mes temps per fer altres coses, com per exemple no fer res, i així no tindre la sensació –o realitat- que estic tot el dia pedalejant..
Però aprofito per fer cronica d’aquestos dies, una per que sinó ningú fa cròniques de res (que esta passant amb aquests Bisontes..???), dos per que tinc molt temps lliure, jeje, i la tercera la mes important perquè ara toca un troç una mica salvatge i el pròxim cop que pugui fer una crònica ja tindre massa coses acumulades a explicar.

Aquesta no la tenia… Encara no se quin animal es, ja vaig buscar a veure si n’hi havia algun en 2 dimensions estirat a la carretera, però no en vaig trobar cap.

¿¿Rana??

Ohhh… Vaig parar a dinar amagat del vent darrera del mur d’un cementiri perdut. Sorpresa una floreta per sobre els 4000m… La pobre estava ben enganxada a terra i amagada del vent darrera de la paret del cementiri.
Com les personetes les flors tampoc elegeixen el lloc on neixen...


Cerro de Pasco a 4330 m d’alçada i amb 60.000 habitants la ciutat mes alta del Perú i diuen que per nombre d’habitants la mes alta del món.
L’únic que se es que feia mooolt fred.

També se que aquell dia celebraven l’aniversari els moto-taxi...

Per no anar de víctima i fer-ho mític com fan molts ciclo-viatgers sempre ficant les pujades que faig i el malament que es passa... jeje. Tot el que puja baixa i hi ha dies que et pots passar tot el dia fent una baixada, 125 kms de 4400m fins els 1900m...

LA OROYA (Perú)

by Ramonet

Día 149 9504 kms, 561 hores sobre la bici...

Per fi ja disfrutant per fi des de 80 kms abans de Huancayo d’una magnifica carretera asfaltada, amb poc desnivell i pensant amb el que patiré per d’aquí uns quants quilometres per creuar la “Cordillera Blanca”.
Sortint d’Ayacucho la cosa no estava molt segura ja que hi havia un “parón” a favor dels indígenes i la lluita que tenen contra l’estat. Com a resultat la carretera estava plena de pedres enormes y no circulava casi cap bus ni camió o sigui tota la carretera per mi solet. A mi no em van fer fer seguir el “parón”...
Però al següent dia em trobo control de policia.. L’altre banda. Els indígenes van matar mes de 20 policies. Em paren –cosa estranya-, em revisa tota la bossa del manillar fins i tot llegint els papers que portava amb els perfils de les pujades, mira el passaport de dalt a baix i escopeta en mà tornen les conversacions surrealistes amb el “jefe dels polis”:
-Que perquè vaig per aquella carretera?
-Que aquesta zona no es per turistes que es zona de narcos. Mmmm vamos...
-Que si es el meu “hobby” viatjar per aquests països. Els segells al passaport de Chiapas (Mèxic), Nicaragua, Guatemala, Bolívia... tampoc ajuden.
-Que porto en el carro? “Llevo un míssil senyor..”
-Etc..

Un cop acabat el senyor jefe es van acostar la resta de policies que potser entre tots tenien el coeficient intel·lectual del Homer Simpson a fer les preguntes i comentaris mes imbecils i habituals:
-Si faig com “Diarios de motocicleta...” però en bici, o sigui “Diarios de Bicicleta”, ohh!!! Que ocurrent.
-O com Forrest Gump. – sense comentaris-
-Que des d’on vinc.. Sempre et pots inventar la resposta perque no tenen ni la menor idea d’on es Ushuaia.
-Que quantes “llantas” (pneumatics) he canviat? –Senyor es que llevo unas Scwalbe Marathon que no agarran una mierda pero duran mucho...
-Etc...

Pffff millor no perdre mes temps... De fet tampoc es pot demanar massa de gent que per un sou defenen els interessos dels politics i empreses multinacionals i es foten a tirar trets a uns indígenes que estan defenent els seus drets i subsistència.

A part d’aquestes pèrdues de temps fins a Huancayo per una de les zones mes deshabitades de Perú, la província de Huancavelica, amb camins en bastant mal estat on entre les pujades i els camions que cada cop que passa un et dona un bany de pols, no es façil... De totes formes tot i ser una zona de narcos no he trobat cap narco l’únic que he trobat es gent d’allò mes cordial i curiosa..
Per la resta poca cosa mes, aquí de moment res d’acampar que es fàcil trobar algún poble amb llocs on dormir que els preus poden variar entre 2€ i 7€. Els de 2€ son bany i dutxa (aigua freda) compartida i l’habitació amb un llit sol amb llençols amb taques sospitoses que amb sort els renten un cop l'any (jo dormo dintre del meu sac i a vegades a terra amb l’aïllant) i els de 6€ potser tenen bany i dutxa a l’habitació i tele per cable. Ueeee!!!... Vaig alternant per no aburgesar-me.. jeje. De totes formes el fogonet el faig servir cada dia a l’habitació encara que sigui per escalfar la llet al matí i fer-me un tè, per no perdre els bons costums...

El “juvenil” aquest em va acompanyar un bon grapat de quilometres de mentre que parlàvem de curses i em treia els ulls a les pujades.
Tot i viure a molts quilometres de distancia les obsessions que teníem eren les mateixes, entrenaments, curses, carreteres, que si hi ha un que ara esta caminant molt..
Això si per córrer en carretera, bici de btt amb slicks i rígida...
“El puesto de mando...”

Carreteres molt maques però molt dures. Casi 7 hores per fer 85 kms...

Aquí com a tot arreu hi ha gent que no te vergonya. Ara toca la filla...

El senyor Bob (carro) ja comença a notar el pas dels quilometres. Chapuza a la roda. No tenia radis de recanvi i no vaig trobar de la mateixa mida. L’invent funciona, de moment...

Segona chapuza al Bob: La reixa ja s’ha desenganxat, però no hi ha res que uns filferros no puguin arreglar. De moment passo de portar-ho a soldar...

Habitació amb vistes.. La Oroya crec que es la ciutat mes lletja de Perú.

AYACUCHO (Perú)

by Ramonet

Dia 142, 9100 kms, 537 hores sobre la bici...

Ara estic a la bonica ciutat d’Ayacucho al mig dels Andes. Potser no es tant maca com Cuzco però es pot passejar per el centre sense només veure turistes, de fet es veuen pocs turistes.
Per arribar aquí no es fàcil ni amb bus, son moltes hores i per camins de terra. A sobre fins fa uns 15 anys la ciutat i els pobles dels voltants estaven tancats al turisme per l’activitat dels Sendero Luminoso (mmm com el corriol de Sant Just...).
Però amb tantes hores de bici tinc les neurones una mica col·lapsades o sigui que aprofitaré per fer el recurs de la no-crònica. Així de pas faig content els que els diaris i revistes només miren les fotos (Playboy no conta..).

Com sempre baixada de la muerte fins al riu i aquí no hi ha el cartell però m’ho imagino.. “Empieza puerto”. El deixo passar perquè es pujada que sinó...


Si hi ha ombra qualsevol forat es bo.

¡¡Hola!!!... Els d’Artec m’haurien de pagar per fer publicitat de la cursa per tot Sudamerica. Aquest any estarà ple de sud-americans arrossegant-se per el fang.
Eh!! Però la meva samarreta d’Artec no es la que te tothom... ;)

¡¡De locos!! En molts revoltes van tocant el remolc amb les parets i amb barrancs de centenars de metres al costat. Com l’hi vaig dir es mes difícil això en camió que en bici. El tio es partia el cul..però em deia “No hay otra..”. Té raó perquè no hi ha una altre carretera.
Això si al cap del dia amb tanta pols que aixequen barrejat amb la meva suor em converteixo amb un plat típic de la zona “Milanesa de Ramon”

Arribes a un creuament, com sempre no està indicat, que faig..:
-Sempre amunt!! Mmm millor no que porto molts quilometres de pujada..
-“Ante la duda la mas tetuda!!!” Mmm això aquí no funciona...
-Doncs res toca esperar algú que passi per preguntar...

Per sopar el que varem batejar juntament amb el Boris com a “Carne para perro”. Ho venien a Bolívia (per aquí no n’he vist) i no es res mes que carn en llauna. Te una pinta molt xunga però després de pedalejar tot el dia i passat una mica per la paella es comestible. Llàstima que ja no en tinc mes...

“Ayacucho estado policial” Que passa aquí!!! De la manera que està el tema a Perú amb les revoltes indígenes estan a la que salta.. Això si, aquí només diuen els nombre de polis morts però encara no he escoltat els indígenes morts, i això que molts només anaven amb pedres i llances de fusta...

Ahh es que hi havia una mani!!! No estan molt professionalitzats i no portaven magnetòfons... com a mínim tenien que agafar un “cono” i fer-lo servir d’altaveu, però tampoc.

Al carrer venen de tot, des de gent amb una bascula com las de bany que cobren a la gent per pesar-te fins aquest senyor (es dels que te mes èxit) venen babes de cargol. El mateix producte que aquells soporífers anuncis que fan tant de nit a la tele. Increïble els cargols de mes d’un pam que té a la taula, estaven ben vius. Els pillen a Lleida i foten una super cargolada...
Perdoneu per la merda de fotos però es que la càmera Sony Cyber-merda esta una mica perjudicada. De fet no es ni meva. Mama quan torni et torno la càmera casi com nova... jeje

Exemple de que necessites un parell de llargs dies per superar un port de muntanya. El primer dia baixada fins a 1900m per passar-te el dia fent una pujada fins que es comença a fer de nit i buscar corrents un lloc on plantar la tenda... No es fàcil per que la majoria de llocs tenen pendent i hi ha mil casetes repartides per la muntanya. Millor preguntar i així no et passa com ens va passar a Bolívia que pensava que érem maleantes.

Segon dia, per esmorzar seguir pujant. Però com acostuma a passar aquí un cop ets a dalt no comença la baixada, sinó que comences a passar uns no-puertos, que a mes de 4000m i amb algunes hores acumulades es converteixen en puertos.
Com no els dos dies per camins de terra...

UNA ALTRA BICI ROBADA
by Charlie!

No se què passa últimament que no paren de robar bicis; primer la del Karpas, desprès les de la Marta i Enric i ara m'acabo d'assabentar que al Xavi Novell "massai" li acaben de robar la seva.

Una Pinarello F4:13, rodes campagnolo scirocco, Garmin 605, Selle Italia blanc i pedals Keo, a veure si algú la veu i la recuperem. Ànims Xavi!!!!!!!!!!

ANDAHUAYLAS (Perú)

by Ramonet

Primer de tot vaig anar de Juliaca a Cuzco. Aquesta ruta amb bon asfalt, mil pobles i encara per l’altiplà per tant poques pujades i pujant encara mes l’hematocrito –si es possible- per que tot es per sobre els 3500m. L’únic inconvenient del vent de cara pero ja amb el curriculum de vent que he passat això era una petita brisa, però collons com molesta...


Com deia quan fa vent penso en aquells moments a Tierra de Fuego fa uns 8600 kms...

Un cop a Cuzco fer el vago un parell de dies, degustant els millors chinos i pizzas de la zona i aprofitant per comprar una cadena nova a la bici, que en tot Bolívia no vaig aconseguir trobar. El que ara passa es encara no s’ha fet massa amiga dels plats i pinyons, però mica en mica i entre alguna esparracada i la barreja de pols-greix s’estan acoplant a les mil meravelles.


Tinc que confessar que he fet trampes per que no tenia cap ganes de fer els casi 200 kms que separen de Cuzco a Abancay amb un port que encara recordava massa, o sigui que vaig pillar un bus, el primer en 9.000kms. Com soc imbècil eren els últims quilometres asfaltats que podia fer en molts quilometres i que Cuzco està a 3600m i Abancay a 2600m... de totes formes em va servir per comprovar que dintre un autocar les hores em passen molt llargues i el mes important, comprovar que hi ha gent que si no la deixen anar a cagar al lavabo del bus ho pot fer en una bossa de plàstic...

Un cop a Abancay comença un altre cop la zona per passar misèries, de moment només he fet un port i els que em queden.. Per pujar un port he necessitat dos dies i casi 8 hores, a peu de port estàs a 38º i a dalt a 10º. Però un cop arribes a dalt toca la baixada... 2 hores de baixada sense suspensió e intentant esquivar pedres i forats. Pero encara per fer-ho mes divertit, al parar a dinar en 10 minuts em va atacar un exercit d’una merda de mosquits que semblaven garrapates amb ales que m’han deixat com a mínim 20 picades a cada cama. La picada es semblant a la d’una abella per tant tinc els els turmells i bessons inflats com una yaya i tinc que pensar en coses maques –difícil- per no rascar-me i arrancar-me la pell a la vegada...
Per sort ara es època de recollir la patata... al voltant del camí esta plè (per ser una zona remota de Perú) de gent. Si pares ells contents de parlar amb el gringo pero les conversacions poden ser a vegades surrealistes com aquesta:
“De donde vienes?” De Ushuaia Argentína (es queden amb cara de no saber on es)
“De donde eres?” Intentes explicar que de Catalunya i al final perds la paciencia i dius que Espanya pensant que sabran situar...
“Tu nombre?” Ramon...
“Ahh y tu nombre en ingles?” ¿¿?? Es que yo no hablo ingles...
“Y que idioma hablan en España?” Creo que el Español...
“Bueno encantado.. me voy”

De totes formes molt bona gent perquè a Catalunya vas en bici i no et saluda ni Déu...

La porta de l’imperi Inca arribant a Cuzco..

Exemple de ruta. Al fons està Abancay (2600m) per baixar 700m per creuar el riu per tornar a pujar fins els 4100m..

De totes formes prefereixo anar amb bici que no amb bus...

Casi sempre amb les millors vistes.

Jo mismita, a Perú per general els camins semblant estar millor que a Bolívia. El meu maillot era vermell però en aquestes alçades el sol l’està deixant una mica blanc.

Extret del llibre del Déu Biciclown...Aixo es el que estic fent i el que m’espera.

JULIACA (Perú)

by Ramonet

131 dies, 8318 kms ,488 hores sobre la bici…
Ja he tornat a canviar de país, he deixat enrere Bolívia per entrar a Perú, després de mes d’un mes donant voltes per Bolívia. Enrere queden les seves carreteres que no son ni camins, els cartells amb “Evo cumple” i la companyia dels francesos que m’han acompanyat desde el salar d’Uyuni.
Entrar a Perú ja sembla una altre cosa, només cal veure el lloc d’immigració de cada pais. El de Bolívia fa pena i el de Perú tot nou, amb el seu mostrador, portes de vidre, lavabos fins i tot bolis per poder escriure el formulari per entrar.. altres diferencies entre els dos països podrien ser:
-Als restaurants chinos de Perú hi ha chinos de veritat. Als de Bolívia no.
-El internet pots obrir el Facebook sense necessitat d’estar 10 minuts esperant.
-Els gossos son encara pitjor que a Bolívia, a 1km de lluny ja venen corrents per mossegar-te, ja entenc el crazy-gringo que anava amb aquell “machete”, no descarto la idea.
-Tot es molt car... Ja necessito mes d’un euro per dinar, ara potser en son dos, i el pitjor la Coca-Cola de 2L ja val mes d’un euro.
-Les obres en una carretera ja no duren 100kms aquí van fent de 300 en 300 metres.
-Han aparegut núvols (bueno això no crec que tingui res a veure amb Perú però des de que he entrar hi ha núvols)

De moment aquestes amb el temps ja aniré fent mes diferencies...


De la Paz fins aquí he anat bordejant la majoria d’estona el llac Titicaca, això comporta que el terreny es bastant pla (comparat amb la resta de Bolívia) pero també comporta que la zona del llac fins a Cuzco es molt, moltíssim turístic. Ja no turístic de “mochileros” sinó de viatge organitzat i d’hotels de 5 estrelles. De totes formes havent mil llocs increïbles per visitar (Isla del Sol, Illes flotants a Puno, Tequile, Machu Pichu...) no penso visitar res de tot això, ja que a molts llocs ja vaig estar fa 3 anys) o sigui que només queda fer el màxim de quilometres possibles cada dia fins a Cuzco...

La super turística població de Copacabana.

Platja de Copacabana sense mulates, estic Bolívia no a Brasil...

El llac Titicaca.

...

A Bolívia també van fer el Barça, en obert i no per el cable. Fa una mica de rabia però la majoria de cops que dius que ets de Barcelona ho coneixen per el futbol.


A l’altre banda de l’arc està Bolívia, jo ja he entrat a Perú.



Puno dintre…
Puno fora…

Bicing per Juliaca...

La Paz – Huatajata
92 kms
5:04 h
700 m desnivell

Huatajata - Copacabana
70 kms
4:02 h
819 m desnivell

Copacabana-Puno
149 kms
7:20 h
700 m desnivell

Puno-Juliaca
48 kms
2:30 h
275 m desnivell

LA PAZ (Bolívia)

by Ramonet

Després de 3 anys torno a La Paz, per mi una de les meves ciutats preferides. Una català desordenat com jo, una ciutat que es mou en un cert kaos i que tot com a la resta de Bolívia es molt econòmic (sempre vist des d’un punt de vista d’europeu).

Fins aquí com la resta de Bolívia tampoc ha estat facil, sobretot els primers 200 kms, pujades salvatges per arribar a mes de 4500m, per sort aquest cop tot asfalt, quina diferencia...
Però un cop arribes a la carretera de La Paz-Oruro ja estàs a l’altiplà, queden uns 200kms (que per cert ja havia fet fa 3 anys), Allà ja a cara perro, la carretera casi plana que va entre 3800m-4000m, amb mes pobles, llocs on dormir i comprar i que tornava a rodar sol perquè els francesos es van veure obligats a agafar un bus fins a la capital per que el dia abans ella en un poble que estaven de festa la van convidar a veure una beguda típica que l’hi va trigar potser com a molt 3 hores a fer efecte a l’estomac on va quedar com si de cop hagués agafat la grip.

Això de llocs on dormir també a vegades es relatiu, l’últim dia vaig parar a dormir en el poble mes gran que hi havia en tot el recorregut, el creuament de carretera cap a Chile i les altres ciutats importants de Bolívia, per tant estava ple d’”alojamientos”. Amb el que jo no contava es que hi havia una marxa d’uns miners que anaven cap a la capital a reclamar els seus drets, i aquell dia precisament havien decidit parar a dormir allà. O sigui que tot estava amb overbooking.
Em va costar trobar un lloc on jo i totes les meves coses no tinguéssim que compartir habitació amb algun miner o camioner. Però el que no m’ha passat mai es que a les 6:30h del matí em piquessin a la porta per que abandones la habitació per que ja era de dia -per sort ja estava despert-. El cabrón del hostal ja havia venut l’habitació a uns altres que de mentre que jo esmorzava a l’habitació i feia la maleta (mes d’una hora) els havia acomodat amb un matalàs i una manta a l’entrada del hostal on els pobres dormien cagats de fred. Qui em coneix be sap del meu humor acabat de despertar.. Aquell dia vaig descarregar tota la meva ira acumulada de feia dies amb aquell personatge, sobretot quan per no se si intentar canviar de tema em va preguntar si tornaria per allà... ufff de locos, sort que no vaig armat. jejej. Crec que al final em compraré el complement que vaig veure en un gringo ciclista molt torrat que per cert també es l’únic ciclista que m’he creuat des de fa mes d’un mes (a part dels francesos), el tio portava un “machete” de com a mínim 50cms lligat al quadre de la bici, ell deia que era per espantar els gossos...

Ara ja de Bolívia ja queda poca cosa, ara cap a Perú tot bordejant el llac Titicaca, tinc per davant uns 600 kms fins a Cuzco que ja havia fet, sempre havia pensat que agafaria un bus per no repetir el mateix recorregut, pero que collons agafar bus es de covardes, i mai podria dir que he creuat tot sudamerica. També dir que em fa molta mandra ficar-me durant 12 hores dintre d’un bus. Prefereixo estar casi 10 dies pedalejant.

Sempre de una part dolenta es pot treure una bona... A cada corba de la carretera hi ha un gos (o mes) esperant el que tira la gent per la finestra dels autobusos. Si la gent no fos tan guarra aquests gossos estarien morts de gana i potser se’m voldrien menjar. Ribi si vius aqui tindries la masia plena de gossos... ;)

També aquest cop he tingut que superar algun portet...

Un cementiri…

Carril bici.

¿¿2009…??

Aquesta gent tenen connexió directe amb Deu...

Per entrar a la Paz tens que baixar des de la ciutat del Alto a 4100m per l’única autopista de Bolívia (9 kms) fins a la capital que el centre de la ciutat esta a 3600m. Això es la vista des de l’autopista...

També he aprofitat per renovar les paelles i cassoles. Son Made in China i per uns 20€ ara tinc 2 cassoles on puc cuinar en una mentre que menjo en l’altre i una paella on puc fer enormes truites de patates...

Mercat a La Paz...

Instants amb el retrobament d’alguns nets d’emigrants catalans...

El que fan un diumenge a La Paz els "cholos" amb els vestits de gala per adorar en algún sant.

Aaaahhhhhh!!

by mercè!!

Feia dies en que estava pensat en la millor manera possible d'ensenyar-vos el paissatge que m'envolta ;)

COCHABAMBA (Bolívia)

by Ramonet

Encara que a molts Cochabamba els hi sembli un nom d’una tribu indígena es una de les ciutats mes importants de Bolívia amb mes de 600 mil habitatnts. Per mi i la meva bici massa gran i massa civilització. No pot ser que estiguis una setmana sense casi cap lloc on poder dormir, intentant parlar amb gent amb la boca plena de fulles de coca i amb poques dents, amb tendes on sempre venen el mateix, i amb centenars de quilometres de camins i després arribis a una ciutat on hi ha un Internet i pollastre amb patates a cada cantonada. A Barcelona em tornaré boig…

Aquests dies han estat protagonitzats per una espècie de “desidia” que porto de fa un temps. El viatjar es converteix en una cosa tan normal que cada cop veus coses normals que no ho son, potser en 10 dies faig 20 fotos i em dona bastant igual si un dia faig 20, 50 o 100 kms . De fet hi ha tot el temps del mon, de fet tant no però ho sembla...

De Potosí a Sucre 2 dies de camí, però a Sucre vaig fer el meu record de descans 3 dies seguits sense pedalejar. Com he dit el millor es que em donava igual. Vaig aprofitat per menjar, dormir, menjar, dormir, portar la meva jaqueta al senyor sastre per canviar la cremallera, que em tallessin el cabell, anar al cine, internet, ah i menjar... jeje De mil museus i esglésies que hi havia potser vaig visitar una o ninguna...

De camí cap a Cochabamba mes del mateix, carreteres que no son carreteres, i amb els francesos com sempre buscant molts dies amb el sol casi amagat buscar un lloc on acampar, algun dia acampant en llocs bastant radicals. Com a conseqüència un dia a les 22h tenint que moure la tenda d’urgència per que s’apropava un torrent d’aigua disposat a inundar la nostre tenda i un altre dia a les 23h l’home d’una casa que hi havia a 100m va esperar que ja no teníem cap llum encesa i estàvem dormint per vindre a veure si érem “Maleantes” que li volíem robar la collita. Després de explicar-li mig dormits (casi no parlava espanyol) que érem ciclistes es va quedar mes tranquil. El frances va entendre que l’hi deia que erem “valientes”... jeje. El pobre home al matí ens va portar blat de moro amb patates per esmorzar...
De totes formes sempre et trobes amb molt bona gent on tothom et saluda al passar i que després de les suadíssimes preguntes de: “De donde vienen?” , “De donde son?” , “A donde van?” “Como lo hacen con los pinchazos?” ... Pots de vegades tindre fins i tot una conversació una mica coherent, encara que a vegades es una mica difícil..

Sortida de Potosí esbufegant (crec que es la ciutat mes alta del mon amb 4000m) amb el Cerro Rico de mes aprop.



Que si ja ho se… Bolívia canvia i “Evo Cumple”.


Encara segueixo amb els francesos Boris i Marie... http://www.loindesyeux.net/


Aquí també hi han retencions a la carretera. Però aquí no es per que els pixapins hem anat a buscar bolets o torrar-nos a la platja..

Els animals son mes llestos que nosaltres... Quan baixes per sota els 2000m apart que es mala senyal per que vol dir que després et tocarà pujar molt, vol dir que fa molta calor (40º). Mentre nosaltres pedalegem com imbecils a sota el sol els animals et miren amb un somriure des de l’ombra.


Al passar qualsevol poble et sents com si estiguessis al mateix Tour amb gent corrent al teu voltant o encara millor com el Forrest Gump quan l’hi dona per correr.. Alguns tenen pietat de nosaltres i a part de córrer també empenyen la bici. Crec que no passen molts ciclistes per aquests llocs.

Mmm no fa gracia i menys si portes un maillot vermell.... A mes n’hi ha molts.


“El infierno del norte –de Bolívia-“ Tremendu, 80kms seguits d’aquesta mena d’adoquins amb algun port inclòs de 1000 m de desnivell. Em sentia Boonen a càmera lenta....

Amb molta sort arribes a un poble on pots dormir en un llit. Al entrar al poble quina alegria un lloc que es diu Hotel Hilton, grande!!!, ja imaginàvem la suite amb jacuzzi a marranota aquella de la Paris Hilton i d’altres exquisideses.
Pero l’hotel Hilton a Bolívia no te suite ni jacuzzi i la Paris Hilton es una Boliviana de 1,40x1,40 amb les robes típiques que els van imposar els espanyols fa mes de 300 anys. De fet l’hotel Hilton no te ni dutxes... La dutxa es un taburet al pati amb un cubell per tirarte aigua per sobre. Tampoc es pot demanar mes per 2€...

De la mateixa manera qualsevol riu es converteix en un safareig, encara que estigui a menys de 10kms de Cochabamba (600 mil hab.)

PD. Charlie per el seguiment del mapa. Potosi, Sucre, Cochabamba... jejeje. Passo de ficar els kms de cada dia que son molts dies...

MARATÓN DE LOS MONEGROS
by Charlie!

Si la setmana passada ens va tocar còrrer amb pluja, fred i pedra als 100km de les Guilleries, aquest ens ha tocat còrrer amb sol, calor i pols a los Monegros. Com que divendres és festa, cap a mitja tarda la Carol i jo anem cap a Sariñena fent la parada obligatòria a sopar (rebentar?) a l’Àrea de Guissona. Per fer a la planxa hi havia el de sempre a més de cua i un “negritu” catxes que si es fot tot allò que estava cuinant no arriba al wc sense explotar abans, però el que ens interessava que èren les safates de menjar ja cuinat ens van decepcionar, no hi havia ni macarrons ni pollastre, només destacar els canelons d’espinacs amb una pinta sospitosa però amb un bon gust (millor menjar amb els ulls tancats per si de cas…). Però clar, per 4 putos euros tampoc es pot demanar més.

Arribem a Sariñena on hi ha habilitada una zona d’acampada i ens posem a dormir de seguida que ja és tard. Dissabte pel matí amb la calma anem recollint els dorsals i a voltar una mica per Sariñena que segur que no surt a cap guía turística, quin trunyo de poble, res a veure. Dinem d’hora i quan encara falten 40 minuts per començar óstia! ja hi havia quasi els 1500 participants a corralines… per sort a tercera fila hi ha la tropa del Bicisprint que amablement ens deixen colar i pam! a les 14h del migdia amb un sol i una calor potents apa, a menjar-nos els 112,5km de cursa.

Per sort els Totgas ens van donar unes mascaretes que pels primers km’s em van salvar de menjar pols i res més a destacar de la cursa que em va anar de puta pena. Els primers 15km vaig anar amb la grupeta del davant, ens vam escapar uns 50 i anar rodant molt còmodament, fins que va haver-hi una megamontonera en un moment on la pols no deixava veure més enllà de 2 metres i es va escapar una grupeta. En el grup “perseguidor” que vam començar uns 20 i vam acabar sent 4 va regnar l’anarquia, ens vam dedicar a anar-nos matant a pals com uns putos juvenils de merda en cada repetxón, així que a l’arribar al km 50 que és on hi ha el mític control sota del pont de l’autopista i el circuit gira de tornada i comença una mica de pujada, la grupeta del davant ens treia 3 minuts, però els 4 “supervivents” estavem desfondrats. Quina tonteria que vam fer, només haguès fet falta deixar-nos caure fins ser agafats per alguna grupeta, recuperar el ritme i intentar agafar els del davant més endavant, però en aquell moment va bullir la sang per intentar agafar als del davant que semblaven estar allí mateix en aquelles rectes.

Quedaven encara 63km, ràpids i fàcils, però 63, em vaig veure fora de cursa i amb una calor de collons, així que vaig posar el meu ritmobisonte descafeinat vaig anar fent rebentant els habituallaments, em va avançar un fotimé de gent, però jo anar fent. Només vaig apretar els 10km’s finals entre les ganes d’acabar d’una puta vegada i que el calor no apretava tant, vaig avançar a un pilot de gent i un parell es van fotre a roda sense donar ni un puto relleu, però per la posició en que anàvem poc importava. Lo patétic va ser que desprès de xupar rodar molta estona i quan vaig afluixar perquè ja estàvem en una zona revirada a pocs metres de l’arribada, un d’ells em va esprintar per guanyar una posició, una mica patètic desprès de no fer cap relleu, xupar roda i tenint en compte que ni ens jugàvem ni un pòdium, ni un top10, ni un top50 i ni un top100. Perquè portava una Storck, sinó li dic fill de puta.

Una dutxeta a la furgo i com nou, mentrestant veig que arriba una noia que suposava que era la primera i al cap poc….. pam! arriba la Carol, si la primera era com creia que era la primera, la Carol feia segona! Preguntem, però com que aquest any no hi ha xip i van apuntant-ho a mà no tenen ni idea de si és la primera o la 34ena (mai abans havia vist tantes femines juntes en una cursa, quin goig de llista!). Intentem menjar una mica de fideuà que aquest any està tota pastosa i finalment ens confirmen que ha fet segona, visca! Mentre esperem l’entrega de premis som devorats per milers de mosquits que suposo que van catxondos de l’olor de ciclistes suats i plens de merda, pèrquè eh! el bassals del principi de la cursa ens van dir que èren d’aigua, però en realitat èren d’aigua amb fems o sigui, de merda.

La idea era anar diumenge a la Trencacames amb el Carras i l’Epic, però l’entrega de premis ens va fer retrassar, haguèssim arribat de matinada a Sant Pere de Vilamajor, així que com que Andorra queia més aprop doncs vam anar a dormir allí i a passar el diumenge …. i per la tarda una volteta en bici per Collserola, que un dia sense anar en bici no pot ser bo per a la salut.

Cada cop més que acampada hippie és acampada gitana, ara amb taula i cadires... se me las quitan de las maaaaaanos!


A Sariñena hi ha poca cosa, però la "Casa del Transeunte" que no falti.


Carol en acció, gràcies per la foto Àngel!


Comença la temporada del moreno paleta.


Pòdium de fèmines, la Carol 2ona, visca!

LA NO-TRIALERA D'EN MIKI I LA TROMPADA POSTERIOR. by Bucles

Tot comença en un encreuament de camins, just asobre de Can Pascual, pel senderillo que va baixant fins a la pista ample del Panta de Vallvidrera. Un encreuament des-de on pots agafar la gran trialera que fa uns messos em va ensenyar en Charlie, una "delicatessen" d'aquelles amagades. La intenció era baixar per la trialera esmentada però... Un cop arrivo a l'encreuament, veig un senderillo que surt just a la dreta i tot just recordo els comentaris d'en Miki: - Si, és baixable, cap problema... clar que te sortida... No m'ho penso i m'hi llenço avall. La trialera és molt xula i, excepte un troç molt expossat, és tota ciclable. L'unic probleme és, quan arrives abaix decidir per on coi vas. No hi ha cap cami clar i totes les opcions em porten a enmerdar-me dins d'un bosc molt dens (ara, després dels vendavals tropicals, impenetrable). El cas és que em tiro quasi una hora amb la bici a coll intentant sortir del merder (parlaré amb en Permanyé per proposar-li el recorregut). Finalment surto a la trialera de Can Pascual. Vaig ple de punxes, el mallot estripat, els cascos de l'MP3 van penjant de ves ha saver on... Començo a baixar la trialera i mentre baixo vaig treient-me punxes, arreglant el mallot, natejant ulleres, etc. Just en el moment que m'estic posant bé els cascos, em deixo de mans, trepitxo una llossa humida i... PATAPAM!!! DE CARA A TERRA!!! En un principi quedo estabornit i penso que m'hi deixat la pinyata a terra. Lentament vaig recuperant la situació i, com puc, vaig fins al la zona del Mirador del Peu on uns avis super amables, després de fotres un susto de mort al veurem, m'ajudan i em fan companyia fins l'evaquació. Al final no ha estat tant com pensava ja que tan sols tinc diversos talls a la cara que no han necesitat punts i 2 ematomes molt grans a les cames.

Hi estat parlant amb l'Epic de que estaria bé, de cara a entrenar per la PDF, fer una super gran fons aquest diumenge. L'Epic apuntava al Gran Bucle del Montseny, la Nuria m'ha comentat d'una volta pel Ripollés. També podria estar bé anara a fer la volta als Monestirs.

Salut a tots

POTOSÍ (Bolívia)

by Ramonet

Dia 106, 6.998 kms, 407 hores…

Aquesta setmana després dels últims dies una mica salvatges ha tocat la bona vida i descansar una miqueta. Ja fa mes de 3 mesos de viatge, realment per viatjar amb bici tampoc es tant, mes aviat es poc, pero de tant en tant es bo una setmaneta de "descanso activo".
Abans de marxar tenia previst estar uns 3 o 4 mesos, vaig ficar al blog que potser estava 6 mesos mes que res per si de cas, però no m’imagino ara ja preparant tot per tornar a casa. Però entre que algun personatge em va donar una llibertat que no vaig demanar però en el fons em va fer un gran favor, que el Charlie va acceptar canviar de parella a la Transalp –gracies Ribi i Charlie-, que a la feina no soc imprescindible –de fet ningú es imprescindible en res- i per una altre raó encara mes important per seguir pedalejant que es veurà mes endavant... Tot això i alguna cosa mes fa que encara seguiré pedalejant bastants mesos mes... Ohhh es tan gran la sensació de llibertat el pedalejar sense tindre cap ruta marcada, ni calendari...

Com deia aquesta setmana ha estat una mica de relax, almenys per mi. Des d’Uyuni fins a Potosí hi ha 210kms, segons el meu mapa, que per cert no serveix per res, deia que la carretera estava “pavimentada”. El mapa com he dit es una merda i com no podia ser d’una altre manera era tota de terra, amb pujades salvatges i molts pocs pobles.
Encara segueixo amb els francesos, es per això que he dit que ha estat una mica de relax, cada dia entre 50-60 kms, acampant quan es feia fosc i parant mil cops durant tot el dia. Però també es fantàstic poder parlar amb algú durant el dia i no tindre que estar fent conversacions amb un mateix.

“Evo cumple...” A part de quan es fan obres ficar cartells per tot arreu on fica que el presí de Bolívia esta fent el que va prometre (visca els governs populistes...). Almenys la carretera que varem fer entre Uyuni i Potosí esta tota en obres per construir una magnifica carretera asfaltada, es molt difícil que un país avanci si la carretera entre dos ciutat importants es un camí molt pitjor que molts de Collserola.

El que deia abans... En temporada seca l’aigua arriba casi a mitja roda, en època de pluges només camions i algun 4x4 pot creuar. En bici es mes fàcil, només t’has de treure les sabates, arremangar-te els pantalons i ja esta..

Es fantàstic anar amb mes gent per que no tinc que fer equilibrismes per fer-me una foto a mi mateix.

Aquesta va dedicada a una personeta que l’hi agraden aquestes coses.. ;)

Això hauríem de fer a Catalunya en ves de penjar tants cartells electorals amb el careto del polític... Segur que es mes ecològic i sinó almenys es mes entretingut. Pobre el desgraciat que l’hi pintessin la casa amb el ocellot aquell dels PPeros.

En tota Amèrica Llatina en els mercats i voltants es on es pot menjar mes econòmic, però sense dubte el país mes barat es Bolívia. Avui mateix he menjat un menú de 3 grans plats amb postres i coca cola per 1,3€.. Això si millor tindre un estomac curtit i els que a Barna no em volen acompanyar al chino no crec que els hi agrades massa. ;) . A mi m’encanten i el menjar encara que molts cops no saps molt be que estàs menjant però esta bonissim...

Un carrer qualsevol de Potosí... El centre ple de cases colonials de quan els espanyols van vindre a espoliar la muntanya del fons “Cerro rico” que era rica en plata, ara hi treballen miners en condicions infrahumanes. Però el pitjor es que el tour estrella de la ciutat es anar a les mines a veure com de putes les passen els miners, molts cartells de les agencies diuen “Vive l’aventura, visita la mina del diablo...”
Això si abans d’entrar a la mina et fan comprar cigars, dinamita o coca com a obsequi per els pobres treballadors. No cal dir que he passat d’anar.

100KM DE LES GUILLERIES
by Charlie!

Fa dies que pel diumenge s'anuncien pluges, però eh! dissabte per la tarda cap a St. Hilari Sacalm on quan arribem cauen quatre gotes, més per la boira que per pluja. Allí està el Vicenç Pacios i el Cesar, que els torrats volien fer dissabte la brevet300 i diumenge els 100 de les Guilleries, però l'esquena del Cesar els ho impedeix fer... com una puta cabra estàn els dos!!! També arriba el Miquel, un altre clàssic de les acamades hippies d'aquesta temporada.

La nit tranquil.la excepte per uns que decideixen fer uns trompillos al descampat del costat i una mica de pluja, però poca cosa. Diumenge s'aixeca el dia sense pluja però el cel està molt negre... puntualment cap a corralines on hi ha l'Epic, el David, el Marc Trayter, el Llibert Mill, el Paco, l'Oriol,... no serà per nivell!

Els primers km's sense pluja per pistorres amunt i senders avall, però de seguida comença a ploure intermitentment. El circuit és dur de collons, però molt més ciclable del que em podria imaginar, més del 90% es pot fer pedalant excepte baixades impossibles, però el que ho fa més dur és la pluja i encara més quan cap el km 50 el que era aigua es tranforma en pedra, era com si m'estiguèssin clavant desenes d'agulles amb mala llet a la vegada, horrible! Deurien ser uns 10 minuts, possiblement els pitjors que mai he passat sobre d'una bici, semblants als de la Volta a la Cerdanya que era la Volta al Canigó. A la que perdo alçada deixa d'apedregar, però estic xop i fot un fred que t'hi cagues, per sort les rampotes de desprès del Pantà de Sau fan que pugui tornar a moure les celles que les tenia congelades, només calia veure el terra blanc de la pedra per saber que feia fred.

Des dels primers km's que em quedo sol, només avanço a un parell i veig a l'Oriol que no para de trencar cadenes i punxar rodes, jo l'atrapo, ell repara i em torna a avançar, així fins que torna a trencar alguna cosa, em va fent la puta goma. Per darrera no veig a ningú en molt troç i pel davant encara n'avanço a un que va cadaver i quan li pregunto que com va ell m'obsequia amb una sonrisa de la muerte.

Per sort els km's finals ja no plou, però la cadena de tant en tant s'enganxa, els canvis van fatal i em quedo sense pastilles de fre al darrera, la maneta de fre em toca al puny i se sent un fantàstic soroll de ferro, però per sort el del davant encara va bé. I enfangat i xop arribo a St. Hilari desprès de 100km amb 7,50h, 3.525m de desnivell i en 6ena posició. La primera posició és pel Llibert Mill, segon el Paco i tercer el Marc Trayter, unes putes màquines que s'han escapat en els primers km's.

Quan arribo de seguida pregunto als de l'organització si saben res de la Carol i eh! em diuen que està en cursa, que com a mínim ha passat pel control del km 70, visca! També arriba l'Epic que fot més bona cara que no pas a l'acabar els 45km del GP de la Selva i finalment arriben el Power i la Carol feta un cristo plena de fang i encara més xopa perquè ha pillat una altra caiguda de pedra i més pluja, però ha acabat!

Aquest cap de setmana farts de pluja anirem a la Maraton de los Monegros al quasi puto desert... com plogui el proper cap de setmana baixarem al Sahara!!!

Abans de començar tot era gresca i xerinola... i les bicis al fons impolutes, 100km desprès fetes una merda!


L'Epic a l'acabar!


El Cesar i l'Alkon, el kamikaze pedalador.


Santi!


Arriba la Carol...


... i el premi a l'esforç!

UYUNI (Bolívia)

by Ramonet

L’Arnau ja em va avisar que pringaria i no anava gens equivocat, he pringat i bastant. Potser soc una mica imbecil -bueno segur que ho soc- perquè amb les infinites possibilitats que hi havia d’agafar un tour amb 4x4 que fa el mateix recorregut, només amb 3 dies, sense moure un dit ni per cuinar, no preocupar-te d’on dormir, no passar fred i el millor es que potser et toca un grup amb tot de mochileras de Noruega mmm.... jejeje. Però com he dit soc una mica imbecil segur que hagués agafat un grup d’Isrealitas..
Peró un cop estic en marxa on nomes depens de tu mateix, pares a dormir en llocs increïbles, la sensació de llibertat es enorme, cosa que amb 4x4 es tot el contrari i com diu una cançó crec que es de Lax’n Busto (jejeje quines referències..): “El silenci que m’envolta es el so que em fa viure, viure i ser lliure.”
El que a vegades em sorprèn mes es que collons fa un pixapins com jo en un lloc com aquest, on en centenars de quilometres no hi ha ni un metre de ciment i on estàs tan envoltat de naturalesa que et sents tan poca cosa. Jo en la meva vida normal el màxim de naturalesa que veig es Collserola i com a molt 3 hores al dia, i el tema supervivència en alta muntanya l’aprenc a base d’ostias.. Una de dos o visc en el lloc equivocat o aquí no pinto res...
Com explicar els 8 dies que he trigat en fer els 500 kms seria tu totxo de consideració explicaré els punts per els que ha estat dur i els punts per els que ha valgut la pena fer aquest recorregut:

He pringat per:

-Com he dit tindre que portar menjar per mes de 8 dies i sempre que hi havia un punt on carregar aigua omplir amb mes de 10L d’ aigua.

-Els camins estan mooolt fet pols, de fet molts no son ni camins, i amb prou feines passa un 4x4. Es poden dividir en 4 classes de camins:
1. Els que son llisos i amb sort pots arribar a 20 per hora (d’aquests n’hi ha molt pocs, per no dir que no n’hi ha).
2. Amb pedres grans com repartides a mala llet, on sense suspensió, un pneumàtic de 1,6 i un carro darrera fa que la bici sembli que es vagi a desarmar en qualsevol moment.
3. Els que tenen el que aquí es diu calamina, o sigui que te forma de patata ruffles o sostre de uralita. La única solució es buscar el lloc on hi ha menys, el problema es que on no hi ha calamina hi ha sorra, però almenys a sobre la sorra es pot pedalejar –de vegades-.
4. El pitjor de tots, quan el camí sembla que estiguis a la platja, t’has de deixar la vida per avançar uns metres practicant aquella tècnica per cx igual que si estiguessis al fang, normalment et quedes encallat allà mateix.

-Aquest punt va relacionat amb els anteriors, sobretot amb el de la sorra, passa molts cops que hi ha una pujada i el terra es una merda. Després de deixar-te la vida intentant pujar allò amb el mateix esforç que si allò fos una trialera de pujada arriba un moment que has de ficar el peu a terra, que passa, doncs que toca empènyer la bici, cosa gens fàcil en una bici de 60kg (com empènyer un scooter 50cc). Però sempre pot ser pitjor i es quan tampoc pots empènyer la bici, llavors desprès de cagar-te amb tot el que et pugui passar per el cap i veure que allà no et pots quedar a viure queda la última tècnica, la mes guarra, la d’ arrastrar la bici per terra a potser una velocitat de 100 m/hora.

-He pringat bastant mes psicològicament que una altre cosa per fer normalment una mitja de 12 per hora, per molts dies he vist només 10 per hora, o sigui que en 5 hores només fas 50 miserables quilometres, i el pitjor es que acabes tant rebentat com si fossin 120 per asfalt.

-Per l’alçada, encara que cada cop estic mes acostumat, tot el dia respirant com un “perrito” asmatic...

-Per el fred a la nit, només 2 dies he dormit en un llit, la resta en la tenda, cada matí tota l’aigua que portava estava congelada, fins que vaig tindre la genial idea de deixar el polar dintre de la tenda per veure la temperatura mínima, va donar -8º. Jo amb el meu sac Decathlon... De totes formes no he passat gens de fred, mentre dormia.. Però un cop et toca sortir del sac i canviar-te es bastant heavy.

-Perquè es veu que a Bolívia tothom coneix els camins a la perfecció, no hi ha cap encreuament indicat, cada cop que arribes a un encreuament dubtós –bastants- has d’armar-te de paciència, treure menjar, asseure’t allà mateix i esperar que passi algú, pot passar de 10 minuts fins a 1 hora...



De totes formes el pringar forma part del viatge i “nunca nadie dijo que seria facil...”, però si fiques en una balança sempre guanyen les raons per les que val la pena viatjar amb bici.

-Per arribar, creuar i dormir en el Salar d’Uyuni, un dels llocs mes meravellosos del planeta.

-Per anar els tres últims dies amb una parella de Francesos. Ja no tinc que parlar amb les pedres...

-Per trobar-me amb el Basc, que a sobre em va donar les indicacions necessàries per sobreviure fins el salar.

-Per poder sentir-te part de la naturalesa sense fer fum ni molestar els animals.

-Per no em tractin com si fos un borrego.

-Per llegir-me en poc mes d’una setmana el llibre “La sombra del viento” que vaig comprar a Salta.

-Per estar mes d’una setmana sense tindre noticies de res ni de ningú i veure que tot continua mes o menys igual..

-Per viure durant una setmana amb molt poca cosa.

-Per fer 31 anys en un lloc tan enorme, i sentir-te millor que quan en tenies 21..

-Per mil coses mes....

Només portava 10 minuts de bici i anava escoltant tan feliç els mítics navarresos “Tijuana in Blue” quan de cop em trobo el Txibi Feia mes de 15 dies que per casualitat havia vist el seu blog, no se per que tenia el pressentiment que em creuaria amb ell. El mes fort es que varem acampar a nomes 3 kms de distancia.

La Laguna Blanca, per molts que fan el tour amb 4x4 es una aventura i no van equivocats, per que estar 3 o 4 dies per aquests llocs, dintre d’un 4x4 conduit per un Bolivià i dormin en llocs bastant normalets i normalment sense electricitat tampoc es un viatge de plaer, però si de cop veuen un tío amb la seva bici fent el mateix recorregut flipen una mica i llavors toca la foto amb el “crazy biker”...

Ohh..!!! la recompensa del primer dia. Vaig acampar a 50 metres d’aquestes termes a l’aire lliure (aigua a 30º a fora 8º).

Per la tarda tota la piscineta per mi solet, l’endemà a les 8 del matí hi havia almenys 20 persones.
No son els quilometres totals son metres. Casi un 5.000 en bici...

Segon dia on vaig acampar, la Laguna Colorada, on el termòmetre a la nit va arribar a menys 8º dintre de la tenda, però a la tarda des de la meva tenda tenia aquesta vista.

“¡¡¡CARRETERA, AIXO L’HI DIEU CARRETERA!!!!” © Carol. (em va passar molts cops per el cap aquesta frase)

La foto de rigor a dalt del port. Desprès d’empènyer la bici mooolta estona vaig arribar a dalt. No sembla molt alt però això esta a 4500 m.

Jugant a casetes amb la meva “carpita”... Això si l’hi vaig fer treure les sabates per entrar però crec que encara era pitjor...

La meva tenda i la dels francesos. Pot haver un lloc millor on acampar...????

Jo mismista per el salar, varem fer mes de 120 kms per el Salar d’Uyuni, 50 al nord per arribar a la illa Inca Huasi, i 80kms cap a l’est per arribar al poble d’Uyuni.

San Pedro Atacama-Hito cajones – Termes
52 kms
4:07 h

Termes – Laguna Colorada
55 kms
5:47 h

Laguna Colorada – Villa Mar
74 kms
6:03 h

Villa Mar - ¿¿??
69 kms
6:07 h

¿¿?? – San Juan
71 kms
5:30 h

San Juan – Entrada Salar
49 kms
5:35 h

Entrada Salar - Salar
83 kms
5:15 h

Celebració del dia de la Terra a NASA

by mercè!!

Una de les activitats programades per la NASA en el dia de la Terra va ser la primera cursa de bicicleta!! i jo, com a ciclista-científica, no hi podia faltar!!!

Van ser dues voltes molt ràpides per la NASA (de 8 km cadascuna). El millor va ser la inspecció tècnica que havien de passar les bicicletes, bàsicament miràven que les rodes estéssin inflades i que les bicicletes frenéssin.. no fos cas que anéssim massa ràpid i... pam!!

Res, que va ser molt emocionant.. a la primera volta anava a cap de cursa, segona a roda d'un.. però a la segona volta, vaig perdre la roda quan el pelotón ens va atrapar.. i pam!! 12a de 70 corredors..uf!! Quin nivell que hi ha a la NASA jej!!!

A continuació la foto d'un amic que vaig fer :)

5H DE RESISTÈNCIA DE LLINARS
by Charlie!

Tot i l’amenaça de mal temps, el BisonteTEAM quasi al complert vam anar a Llinars a la primera edició de les 5H de Llinars. I al final vam tindre sort, mentre dinavem van caure quatre gotes i el Montseny ni es veia de lo negre que estava, però desprès va deixar de ploure i no va caure ni una gota de més. La cursa es podia participar en equips o en individual i eh! tot i que tots som molt amics, tots vam participar en categoria individual i és que ens agrada patir, visca! Carol, Epic, Carras, Ribi, Xavi, Charlie! més uns quants amics més com el David, Tribaikerus, Miquel i David, l'Alkon… i durant les primeres hores amb claca de luxe amb la Laura, Judit, Marc, Noe, Miki i Núria,.. com sempre, el més fi i selecte de la comarca.

La cursa era de 17h a 22h en un circuit de 1,8km que era una puta merda! Molt estret on costava avançar, moltes curves de 180º perquè fos més llarg, tot pla excepte una baixadeta a la riera (que cada cop tenia més aigua!) i la pujadeta per sortir de la riera amb un pontet de fusta abans que relliscava de collons,… però tampoc es podia fer més en aquell lloc, és el que hi havia.

La sortida va ser rotllo Le Mans, calia anar corrents a buscar la bici i vinga, a donar-li als pedals i anar donant voltes. Com que ens van servir el dinar molt lentament vam acabar massa tard, les dues primeres hores ho vaig passar fatal fins al punt de pensar en deixar-ho còrrer, els llibrets de llom quasi em surten pel ulls i anava canviant-me la 4arta i 5ena posició amb un altre, quina agonia, uf! Pel davant el Ribi que quasi em dobla i enmig a mitja volta una grupeta amb el Carras, el Xavi i el David que estava doblat però es va enganxar. L’Epic més enrera va plegar agobiat del circuit, la veritat és que era una mica pesadet, vinga parar, girar i esprintar.

Així molta estona més, tothom mantenia més o menys el mateix ritme i les distàncies era impossible retallar-les en un circuit tant pla però eh! en una de les voltes li vaig demanar al Miki que si em podia omplir el bidó de fanta de taronja i donar-me galetes Principe i amb això i que ja tenia el dinar ben paït la última hora la vaig fer a muerte. També va estar al meu favor que ja era de nit i la meva especialitat de la casa és anar de nit en bici per Collserola amb la dinamo (espai patrocinat per Espaibici!). I de mica en mica vaig anar retallant, el Ribi ja no em feia de soplanucas i cada cop veia més aprop al Carras i al Xavi, fins que quan els estava a punt d’enganxar el Xavi va i punxa, quina putada! La última volta comença amb el Carras que em treu uns segundillos, però l’aconsegueixo avançar i arribo primer a meta treient-li uns segundillos jo i quan pensava que ja s’havia acabat… no! em de fer encara una altra volta, visca l’agonia! Aconsegueixo mantindre la distància i finalment desprès d’unes 50 voltes i en la mateixa volta el Ribi acaba 1er, Charlie! 2on (a 36 segons vas dir-me Ribi?) i Carras 3er (res, a 10 segons més o menys), podi individual complert d’Alpcross! Per completar-ho, la Carol que també va fer-ho non-stop va guanyar en noies, fent ella soleta més voltes que l’equip de 4 noies, patapam!

Entrega de premis, mega sopar inclòs en la inscripció de pollastre i patates tremendu i cap a casa que entre pitus i flautes es va fer molt tard.

Pa mab tomàquet, pollastre i fanta, què més pot desitjar un desprès d'estar 5 hores pedalant? Bé, potser una dutxa...

05.04 BREVET200 (Manresa)
by Charlie!

Amb una mica de retard per les vacances de Setmana Santa.......

Amb la Carol marxem el dissabte per la tarda cap a Manresa a fer-hi nit que el diumenge la brevet comença a les 7 del matí. Ens posem a dormir i festival dels “nengs” de Manresa, segur que van passar tots el cotxes i motos tunejades de la comarca pel que semblava ser el carrer tranquil on està el PCBonavista. Per sort finalment els “nengs” s’en van a la disco i desprès a l’after a fotre’s de merda i ens deixen dormir tranquils, visca!

Diumenge sembla que tindrem un bon dia, tota la setmana abans plovent no era un bon indici, però tenim sort i com sempre amb extrema puntualitat comença la brevet 200, que és la brevet menys brevet. Som 180 persones, diria que mai abans havia vingut tanta gent, fins i tot la poli ens acompanya fins les afores de Manresa donant-nos preferència als creuaments! Suposo que amb “només” 200km la gent s’atrebeix a vindre, la resta de 300, 400 i 600 segur que n’hi ha menys. De Manresa a Solsona la cosa puja sense parar i el ritme és alegre, desprès uns repetxons porculeros, una baixada tremenda cap a Biosca i fins Agramunt rodar, rodar i més rodar per sort sense vent no com fa dos anys que quasi morim. Aquí no hi ha possibilitat de fotre un pal i escapar-te, només durant els pocs km’s de pujada que hi ha abans d’arribar a Sant Ramón s’apreta una mica, però tothom aguanta més o menys. Arribem aquí una bona grupeta, potser uns 25, però desprès de Sant Ramón es torna a apretar de veritat i quedem 7 davant de tot i ostres, aquí em dono compte que no vaig fi del tot, feia moltes i moltes setmanes que no passava dels 100km i ja en portem 160. En la part final del darrer portillo/emboscada amb un altre em quedo una mica tallat i s’escapen els 5 del davant, però ja només queda que baixada i planejar, finalment arribem a Manresa just quan els del davant acaben d’arribar, ens posen a tots la mateixa hora d’arribada però hem arribats uns segons més tard. Segons les dades del Polar hem fet 197,7km i 2165m positius en 6:16:35h amb una mitja de 32,3km/h, ja tenim la brevet 200 al sac!

Mentre arriba la Carol em foto una dutxa a la camper i crec que si fins ara pensava que el millor de la furgo era el portabicis ara puc assegurar que és la dutxa! A la vegada que em dutxo al costat hi ha un altre paio que també té una furgo i també es dutxa i com que l’aigua està freda no parem de fotre uis! i ais!... si algú només ens haguès escoltat i no ens haguès vist segur que es pensa que ens estem donant pel cul a palo seco, jajaja!!! I com un senyor de la nevera trec la fanta de taronja, monto la taula i quan començo a menjar arròs que havia sobrat del sopar pam! apareix la Carol que ha trigat molt menys del que m’esperava, exactament 7:15!

Una mica abans arriba el Miquel que és la seva primera brevet i una mica desprès l’Enrique, el pare del Miki que també s’estrena amb això de les brevets, crec que a tot dos els ha agradat l’experiència! Avui també s’estrenen un parell de Bolets, la Mariona i uns quants amics del Bucles que finalment no ha pugut vindre.

El millor? Doncs que la Carmen, la mare del Miki, per “estrenar” la camper es presenta amb una safata de crosanets (fins i tot de xocolataaaaa!!!!!!) que són devorats sense compassió!! El pitjor? He trobats a faltar els meus tremendus companys de pedalades breveteres de la temporada passada, l’incomparable (per no dir torrat, boig, genial,….) masaai Xavi Novell que surt d’una lesió, l’Eugeni i el Josep Santasusana que està en procès de recuperació d’un terrible accident en bicicleta (ànims!!!!!!!!!!!!), sense ells les brevets no són tant brevets.

I com diu “lo raier de la ciutat” que els que escolteu els “Problemes domèstics” per la ràdio segur que el coneixeu….. “fins la proper aventura amics!”.

Amb tanta gent que s'ha apuntat avui no han pogut pedalar i han hagut de fer de control. Per gent com ells vaig fer-me soci del PCBonavista, són tots collonuts!


La Carmen i l'Enrique


Un parell de Bolets


Amb el David treient pit i posició vacilona, clar que si, sóm els putos reis, no sé de què, però els putos reis!

SAN PEDRO DE ATACAMA (Chile)

by Ramonet

Fa una setmana estava a Jujuy, Argentina. Per arribar fins aquí tenia que creuar la cordillera Andina. Jujuy esta a 1200 mts i San Pedro d’Atacama a 2400 mts. Si anar amb bici fos fàcil seria pujar 1200 mts pero com no es fàcil hi han casi 500 kms de distancia entre una ciutat i l’altre i molts quilometres per sobre els 4000m.
Molts dies de la locura de rutina d’aixecar-te, esmorzar, pedalejar, fer parades per menjar, pedalejar, pedalejar, buscar on acampar, acampar, fer sopar abans que sigui de nit, llegir i dormir... de relocos, i molts les úniques persones que veus son a 80 km/h muntades en un cotxe o camió. De totes formes també s’agraeix alguns dies d’antisocial perque un després arriba aquí a San Pedro d’Atacama s’estressa una mica.
A partir d’ara ja entraré a Bolivia i fins a Uyuni per la ruta una mica salvatge. No m’imagino estar 3 dies ficat en un 4x4 amb tot de mochileros fent ruta turística per l’altiplà, estic ja massa acostumat a fer el que em dona la gana les 24h del dia. Intentaré fer la ruta amb bici això si no moro en l’intent.

Purmamarca, primer poble a 100 kms de Jujuy i a 2400 mts d’alçada, on ja comença la argentina mes andina. Només sortir del poble 40 kms de pujada fins els 4100m carregat amb menjar per 5 dies i aigua per 2..

Això intento encara que amb aquestes pujades...

Primer salar...

Susques l’únic poble en 400kms, esta en una cantonada d’Argentina, sembla mes Bolívia que una altre cosa fins i tot en preus on aprofito en dormir en un llit (l’únic en els 5 dies) per només 2 euros. Però encara mes important l’únic lloc aquí i a la frontera on es pot agafar aigua.. La resta tot deshabitat.

Amb tants dies de yomismismo sense parlar amb algú vaig trobar aquesta familia llama, papa llama, mama llama i nen llama... No vaig entendre el que m’explicaven i a sobre després d’intentar que m’escopissin no ho vaig aconseguir, crec que es un mite..

No passa res quí m’avisen que mes endavant trobaré mes amigüitos.

Fauna autoctona del desert.

Bye bye Argentina!!! Que lluny queda Ushuaia d’aquí...

Es molt difícil trobar ombra en aquesta alçada...
Per sobre els 4000m a part d’anar ofegat tot el dia, el sol et crema per tant millor anar de llarg amb buff perquè no hi ha protector solar que funcioni. Pero a la nit la temperatura baixa sota zero, ho se perquè l’aigua que deixo a fora de la tenda queda ben congelada.

L’únic cicilsta desde Salta, un burgales amb carrito i un projecte boníssim.. www.patagoniaenbici.blogspot.com

Aqui no es pot acampar.

Per fi Sant Pedro d’Atacama, per la entrada el poble prometia però a part de ser tot caríssim es un dels pobles mes turístics que he estat.

Salta - Jujuy

99 kms

4:08 h

630 m

Jujuy - Purmamarca

72 kms

4:43 h

1130 m

Purmamarca - Salar

70 kms

5:24 h

1820 m

Salar - Susques

65 kms

3:44 h

645 m

Susques - ¿¿??

93 kms

5:24 h

880 m

¿¿?? - Llacuna

81 kms

4:45 h

840 m

Llacuna - San Pedro de Atacama
110 kms

5:32 h

895 m

LI HAN ROBAT LA BICI AL KARPAS!!

Aquí teniu més detalls per si algú la veu per recuperar-la [+]


Bicicleta de carbono de la marca ARGON18, de color blanc i forquilla vermella. Montada amb Ultegra SL, rodes Mavic KsyriumSL, manillar Ritchey, seient de carbono i diua un Garmin Foreruner 405.

A ALASKA SI QUE FA FRED!

Susitna 100 from indieAK films on Vimeo.

Este lunes de pascua lo hemos celebrando corriendo la carrera del open de girona, que con las lluvias de este fin de semana había tanto barro que parecíamos los huebos de la mona !!
Los únicos bisontes participantes de tal infierno de barro hemos sido Carras, Neus y yo. 
En la carrera, solo salir nos encontramos una bonita rampa para calentar los cuadriceps, seguido de unos caminos que en seco tendrán que ser la bomba y con barro han sido un monótono arrastrar la bici con cinco kilos de barro adosados a las ruedas, cambio, desviador .... y cuando te subías a la bici tenías que hacer equilibrios para mantenerte encima !!!!! El resto del circuito subiditas y bajaditas por caminitos con una larga bajada final, enlazado con un sinfín de curvas con dos palmos de barro para llegar a la línea de meta.
“Una carrera ideal para la costillita de Carras, con una constante subir y bajar de la bici y con bajadas suicidas.”
Al acabar la primera vuelta ya he empezado con los problemas con el desviador y con la última corona del cambio !!! Al final de la segunda iba con la rueda muy baja de presión pero sin deshincharse del todo, ideal para los llantazos !!! pero con tanto barro no hay huebos de cambiar la cámara !!
En la tercera vuelta me he ido manteniendo hasta la última bajada donde me he metido el leñazo de mi vida. Al rebasar a un corredor del bekeñeke, con el barro se me ha descontrolado la bici, precipitándome por el barranco de unos 2 metros !!! En la caída me he visto volando con la bici estilo “Ete” pero sin cesta y con la boca abierta !! He tenido los suficientes reflejos para intentar agarrame a un árbol y caer amortiguado entre ramas piedras barro y de todo. De milagro no me he roto, y he salido como he podido todo magullado para completar los 500 metros que me faltaban para finalizar la carrera. Finalmente duchita merecida, limpieza de la bici y bocata .

Por lo que hace al resto de Bisontes; Carras se ha retirado después de pinchar la rueda y Neus después de completar una vuelta con varias caidas también se ha retirado.

Clasificación completa

SALTA (Argentina)

by Ramonet

Dia 81, 5705 kms, 352 h...

He estat uns dies sense fer crònica, per que?? Que collons es setmana santa i jo també necessito vacances...
La setmana ha estat marcada per que per la zona hi ha un brot de dengue bastant salvatge, per tant una mica de psicosi per que no et piqui el maleït mosquit. Cosa difícil per que jo soc un blanc perfecte per els mosquits sobretot ben suadet i a l’aire lliure tot el dia.
De totes formes vaig ficar seny i vaig proposar-me de no acampar salvatgement en qualsevol lloc, al final he acabat ficant la tenda en qualsevol lloc igual que abans, o sigui que si un de les desenes de mosquits que decideixen clavar la seva punxa al meu cos no te el dengue ja pot ser un motiu d’alegria.
Doncs allà la meva crònica o de manera pija el meu fotoblog:

A partir de la Rioja va continuar els quilometres i quilometres planers, avorrits però rapids. Tot i trobar milers de coses com aquesta al voral de la carretera aquesta es la que mes m’ha impresionat. Suposo que es un ciclista atropellat allà... Era un noi que l’hi deien "gordo", on han deixat copes guanyades, un casc i fins i tot una fanta de taronja (si arriba a ser coca-cola...)

Casi fins a Tucuman plà i mes plà... això es el que veig durant casi tot el dia, la terra i la bici a sobre d’ella...

Però després l’Arnau m’havia marcat en el meu mapa aquesta carretera, el cabrón segur que la va fer de baixada... desnivells salvatges, una calor salvatge (per culpa de d’humitat) i pujar de 400m fins a mes de 3000m. Jo al port l’hi vaig ficar de nom Mortirolo però al final resultar que es deia Infiernillo que tampoc esta malament el nom.

Ja portava 1000m pujats, feia calor, feia setmanes que no veia un riu (amb aigua), feien mal les cames i moltes coses mes van fer que plantes la tenda a 50m de la mateixa carretera i alla mateix em vaig quedar a dormir. Això si abans un bany al riu amb sabó en mà per treure’m una mica la merda. Que calenteta esta l’aigua dels rius aquí comparat amb els del sud que baixaven directes de la glacera...
Si que passa trec la llengua com a motiu d’enveja per poder-me banyar en un riu que no sigui el Besos.

L’endemà doncs res per esmorzar seguir la pujada, uns 1000m mes de desnivell fins a Tafí del Valle...

Mmmm... un dubte. Si son pans per panchitos per que surt un tipo semblant a mi (amb gorra i tot eh!!). Jo no soc pas la viva imatge d’un panchito!!

Al tercer dia (si que passa 3 dies per fer un port...) arribo a dalt, el millor que no es a dalt de la muntanya sino es l’"abra" (pas entre muntanyes) tot i així passa de 3000 m... Jo al mes pur estil Charlie! em faig autofoto al cartell. Charlie! veus que al final vaig aprendre algo dels alps...
Ho se la gorra esta feta pols... però encara l’hi queda molta guerra.

Però després de la pujada hi ha una baixada –normalment- però millor no fer el salvatge sinó no et troben ni els del CSI.

O el cactus es molt gran o jo molt petit... o les dos coses a la vegada (no es un truc estic al costat de veritat)

Un cop acabada la baixada per la quebrada de Cafayate (Cafajate en argentí), uns quilometres increïbles

De cop en un lloc de la quebrada em trobo aquests dos personatges, dos Cordovesos (Cordovà d ‘Argentina) que viatgen en bici i venen artesanies(però estan tan torrats que les artesanies que venen son pedres...) Atenció a les bicis i alforges que porten...
El millor es que desprès de flipar amb aquests al dia següent em trobo amb uns altres dos Cordovesos que també viatjant amb bici i venen artesania (aquests son mes llestos i venen "duendes"), de moment estic amb ells, això si no son rastafaris...

En el meu plànol estava marcat una rodona amb llapis feta per l’Arnau en un poble que es deia Alemania, suposo que era un lloc per parar a dormir... Mmm el poble era una estació de tren (el tren ja no passa) i quatres cases mal contades, una funcionava com a tenda però la "Mora" es veu que aquell dia havia marxat, o sigui que ni tenda.
No realment el lloc on es podia acampar del poble era genial, també amb un riuet per poder-te banyar...

La Rioja – Catamarca
158 kms
6:55 h
300 m

Catamarca – J.Alberdí
129 kms
6:45 h
720 m

J.Alberdí - ¿¿??
91 kms
5:13 h
995 m

¿¿?? – Tafí del Valle
28 kms
2:35 h
775 m

Tafí del Valle – Cafayate
118 kms
7:13 h
1245 m

Cafayate – Alemania
85 kms
4:23 h
350 m

Alemania - Salta
108 kms
5:05 h
580 m

3 HORES DE RESISTÈNCIA (RIUDECOLS - TARRAGONA)

by Carles Solà

Aquest cap de setmana m’he decidit a canviar una mica d’aires i baixar a Tarragona a correr les 3 hores de resistència de Riudecols. No tenia ni idea de com seria el poble, em feia patir que estes a la plana i fos un circuit sense massa gracia, res més lluny de la realitat. El circuit era força complicat, ja la sortida i la zona de boxes era en pujada fins a un corriol que acabava en una rampota de ciment d’un parell d’ous. Tot plegat un circuit d’allò més divertit, no hi havia gaire lloc per descansar, a més com que et passava la gent que corria per equips, que nomès feien una o dues voltes i es rellevaven, et feien accelerar el ritme. Allí em vaig trobar amb alguns figures com els germans Martorell (guanyadors per equips) i al mític Carnisser del Massi (guanyador individual).

A falta que pengin les classificacions crec que vaig quedar cinquè en individual.

100KM GUILLERIES - AQUEST ANY SIIII!!!!

No m'hi puc estar de compartir aquesta informació, per a mi una de les millors curses de i comparable amb duressa amb altres que es fan per Europa, no fa falta anar gaire lluny per patir com un sapo (com diria el Ramon), podem fer el sapo a casa nostre, visca!!!.

100 km BTT - “CAMINS DE LES GUILLERIES” -16ª EDICIÓ-

26 D’ABRIL DE 2009
ST. HILARI ÇACALM

ORGANITZA: ÇA-CALM EXPRÉS

HORARIS: 6’30 A 7’30 RECOLLIDA DE DORSALS
7’50 EXPLICACIO DE LA CURSA
8’00 SORTIDA
14’00 ARRIBADA PRIMERS CLASSIFICATS
16’00 TANCAMENT CONTROL KM. 75
20’00 TANCAMENT CONTROL ARRIBADA

INSCRIPCIONS FINS EL DIA 23 D’ABRL 25 € FEDERATS
30€ NO FEDERATS, VALIDES LLICENCIES FEEC, FCC, TRIATLÓ.
FER UN INGRÈS AL C.C. DE “LA CAIXA” 2100 0075 15 02 00182902.
PASAR AL FAX 972868608 BULLETA D’INCRIPCIÓ I COMPROVANT D’INGRÉS

LA RIOJA (Argentina)

by Ramonet

Dia 72, 4926 kms, 315 h...

Ja he arribat a la Rioja, però tranquils que es la Rioja d’Argentina no la d’Espanya, o sigui que encara trigaré alguns mesos mes en tornar..
Jo que soc una mica covarde, he evitat el desert i les muntanyes, aixi que primer de tot vaig tirar a l’Oest per sortir del desert i després cap al Nord.

Fins a Chepes algo mes de 200 kms cap a l’Oest, per una zona ja de per si desèrtica però amb la gran sequera que tenen s’està convertint en una zona bastant salvatge. De San Juan a Chepes potser hi ha 3 poblets de no mes de 100 habitants, amb casetes de fang i que ara tenen que rebre l’aigua amb camions cisterna.
El poblet mes important es Vallecito on hi ha la “central” de la Difunta Correa. La Difunta Correa es aquella a qui adoren aquells que van deixant botelles d’aigua plena per els vorals de carretera de tota l’Argentina (vaig penjar una foto). Ara es com una petita Lourdes, amb les capilles i tot el negoci al voltant.

Pero no se si va ser per que no vaig fer cap oració per ella que a partir d’aquí va ser un seguit de fets surrealistes.
Primer de tot trobar-me una vedella joveneta al mig del no res ficada dintre d’una espècie de piscina de fang mig agonitzant per que no podia sortir. Només feia que bramar i jo no vaig tindre collons a tirar-me allà dintre per treure aquella vaca, crec que m’hagués quedat jo també encallat allà i on estàvem no ens troba ningú en mesos. Amb moltíssim remordiments vaig buscar un altre lloc on acampar...
Però buscar un altre lloc on acampar va comportar que sortir de l’asfalt es bastant perillós, hi ha unes plantes que en ves de flors tenen claus. El resultat, la roda del carro i la del darrera punxada. La de darrera amb un “parche” ho he solucionat per la del carro ja en porta 6 encara es desinfla (d’algo serveix les marathon). O sigui que per la nit dintre de la tenda mentre encara sentia la vaca bramar(no era la meva imaginació) va tocar arreglar càmeres.
Però l’endemà encara per voler parar un moment sota l’ombra d’un arbre vaig tornar a punxar la roda del darrera i la del carro, ufff quina agonia!!!
Per el camí fins a Chepes encara veuria un cavall mort al costat de la carretera amb el cap tallat i una cabra plena d’ossos agonitzant sota un arbre en busca d’una mica d’ombra però amb gens d’aigua i menjar. Com he dit la sequera es fatal...
La millor sorpresa va ser al arribar a Chepes i anar a cuinar i donar-me conte que al meu fogonet l’hi falta una peça i l’últim lloc no l’havia fet servir era allà al mig aprop de la ja no-vaca, No penso tornar allà... ho he apanyat amb una filferros i una moneda.

De Chepes a Patquía rectes llarguíssimes on perds el mon de vista, la carretera normalment una recta que no veus al final envoltada de mini arbres d’uns 2 m d’alçada. Ni muntanyes al voltant ni pobles ni res de res, tota la estona veus el mateix, asfalt envoltat de verd, desprès de mes 7 hores pedalejant sol no saps si estàs a Argentina o en el Congo..

Aquesta es la Difunta Correa, la historia en si em molt maca. Ella anava seguint el seu marit que estava en la guerra d’independència i es va quedar sense aigua i menjar i va morir. Van trobar el nen encara viu mamant de la la mare.
Hi ha unes 8 capelles de diferents temes. Des de esports on la gent deixa copes guanyades fins a altres on la gent deixa fotos i maquetes dels seus cotxes i camions tot passant per altres on les noies deixen el seu vestit de núvia.
Això si com estic sudamerica tot el tema religiós es molt kitsch.

Carregat fins a dalt d’aigua, amb això vaig tindre de sobres per 2 dies per cuinar, dutxar-me i beure... de pas ja vaig fent proves per Atacama. Per cert la nova garrafa si no trobo un tap nou perd aigua... mmmm on estarà la meva Ortlieb ); ...

Si no fos per les plantes-clau el lloc era magnífic, i per la nit es veu el cel tant estrellat...

Com he dit carreteres sense res de res, tampoc sense transit, puc fer-me una foto al mig de la carretera amb tota la tranquil·litat del mon..

Gracies Argentina sabia que m’ho mereixia!!! El poble era petit amb casetes de fang i no mes de 30 habitants però que collons es en el meu honor. Encara que soc bona persona per tant com per fer-me sant...

He acampat en molts llocs diferents però encara no havia acampat en el poliesportiu del poble, entre el camp de futbol, la pista de basquet i la petanca... El lloc fantàstic ho tornaré a provar en un altre poble...

Als vorals de la carretera a part de les botelles et trobes també això... Es el “Gauchito Gil”. Aquesta historia encara m’agrada mes es com un Serrallonga Argentí que la gent l’hi demana favors. El millor que com bons argentins al costat del lloc d’adoració no pot faltar unes taules i una pila (lloc per fer asados).

San Juan - ¿¿??
124 kms
6:02 h
350 m

¿¿?? – Chepes
93 kms
4:10 h
405 m

Chepes – Patquía
170 kms
7:28 h
400 m

Patquía – La Rioja
79 kms
3:55 h
175 m

SAN JUAN (Argentina)

by Ramonet

Dia 68, 4.459 kms , 262 hores....

Els diumenges son avorrits, sobretot a les ciutats, tot tancat sobretot al migdia i a sobre fa una calor infernal.
Quina enyorança de la carretera Austral o la regió dels Llacs on hi havia aigua i arbres per tot arreu, aquí a sobre de portar menjar ja tinc que portar aigua de sobres i si vull parar doncs res a buscar una ombra en algun arbre mig mort de sed o si el sol ja no esta a dalt de tot en alguna pedrota.
Ara estic a San Juan i encara no tinc ni idea per on tirar, si seguir la ruta 40 o desviarme per altres carreteres. Arnau on collons esta Tafí del Valle... Fins demà a última hora segur que no em decidiré, o sigui com sempre...

Sortint de Uspallata (Uspajata per els Argentins) tenia dos opcions o baixar per la avorrida carretera fins a Mendoza per el costat del riu Mendoza –com no..- o sino anar per Villavicencio, meitat ripio meitat asfalt on pujava un portet i després era tot baixada.

Jo com soc imbècil vaig agafar la segona, casí moro a la pujada en que pensava que pujaria només fins a 2300m i al final vaig tornar a arribar als 3000m i també casi moro amb la salvatge baixada de 3000m fins 800m en poquíssims quilometres i la majoria per ripio.

Per arribar a Mendoza i donar mil voltes a la ciutat amb mes de 7 hores pedalejant i a casi 40º. Això si tot molt macu,.. eh!!!!!

Aquí els ports em tenen desconcertat, desprès de patir com un sapo per arribar a dalt no hi ha un simple cartell on fiqui el nom del port i l’alçada on poder-me fer la foto de rigor. Sinó que hi ha una creu enorme (segur que no l’han pujat en bici) amb una figureta de plàstic al costat. De totes formes hi ha gent molt cafre, per que a dintre de la capilla feia olor a pixat...

Però gires el cap i collons... el port encara no ha acabat, sempre hi ha un camí que puja mes amunt i en aquest cas esta marcat amb creus al voral del camí fins a dalt de la pujada. Com el Camino de Santiago “autopista hacia el cielo...”

Però desprès vaig entendre allò de la creu i el viacrucis, es que aquí les carreteres son salvatges, o sigui millor que un cop a dalt t’encomanis al sant de torn, segueixis les lliçons del Miki al peu de la lletra i cap avall, si arribes sense caure per un barranc ja pots celebrar-ho amb una Quilmes..

Doncs res aixo es un tram de la baixada en video. Es fantàstic no portat suspensió davant de la bici per que així quan torni qualsevol merda de forquilla em semblarà una meravella.

Després de descansar un dia a Mendoza, ja torno a agafar la Ruta 40, aquí avorridíssima, on a mes no hi ha casi llocs per acampar, sort que normalment a les benzineres et deixen acampar al costades (moltes tenen dutxes i tot..) això si millor vigilar amb el fogonet o em convertiria en un dels ciclistes mes famosos d’Argentina.


Això es un tema que em te cabrejat, resulta que ja estic fart del Dulce de Leche, vale que s’han provar les coses que menja la gent d’aquí però: Jo vull la meva Nocilla!!!

Al súper el màxim que he vist a sigut Nutella, mmm esta bona igual... El problema es que es caríssima, mes de 3€ el pot de 250grms. Així que vaig veure aquest, miro ingredients: Leche, cacau , mani (cacahuet) , azucar... Ohhh fantàstic com l’anunci, es el mateix que la nocilla però han canviat el cacahuet per les avellanes, no passa res.

Resultat: Es super dolent i la xocolata no es cremósa, però encara el pitjor es que el pot es de plàstic dolent i ja esta rebentat (es pot veure a la foto) amb les conseqüències tan fatals que comporta que peti aquest producte dintre de la teva bossa.

Uspallata - Mendoza

128 kms

7:49 h

1325 m

Mendoza - Aguas Medias

117 kms

5:40h

130 m

Aguas Medias - San Juan

59 kms

3:02

115 m

21-22.03 COPA CATALANA - CORRÓ D’AMUNT
by Charlie

Dissabte, desprès d’una bona matinada, deixo a la Carol a Sabadell on ha quedat amb el Santi, l’Ada i Rubén per anar a Montserrat i vaig a Granollers on he quedat amb la Nuria i Miki per anar a fer uns senderillos i desprès anar a veure el circuit de diumenge. Deixo la camper al pàrquing del Lydl que te unes sombrilles fashion estupendes, a partir d’ara sempre que vagi a Granollers aparcarem allí ni que estigui lluny com l’estació de Renfe que és on he quedat.

Els primers km’s són per urbanitzacions i asfalt, però de seguida que sortim de la civilització ens endinsem pel bosc i comença la diversió, perquè aquella zona cau lluny de casa sinó em passaria el dia per allí, està ple de perles que no deixo de filmar amb una action càmara que el meu germà em va regalar. La porto enganxada a la potència en la posició bona desprès d’un parell de sortides enfocant el cel o els pedrolos del terra, merda de filmacions que van sortir… encara no he tingut temps d’editar el troços bons, ja els penjarè i veureu els punts d’estil del Miki i la Núria sobre la bici!! Ara ja sé també que el millor lloc no és posar-la a la potència perquè per pistes cap problema, però per senderillos es menja totes les vibracions i la perspectiva de la vista és estranya, el proper dia me la casco al casc i vinga, a filmar croquetes eh! Carras i Epic… sempre se la foten al meu davant, tinc el privilegi de veure-les en directe, ara les filmaré, visca!

Res, acabem de fer la volta prèvia d’escalfament i ens apropem al circuit on ja estan muntant les corralines, l’arc i les valles. Fem una primera volta de reconeixement on anem trobat a cares conegudes com la tropa d’Òdena i res, tranquil.lament anem fent el reconeixement del circuit i buscant la traçada bona que és per on passa el Miki…. serà la Tomac?.... seran els Continental “corró d’amunt special edition”? … serà que la bici no li frena gaire? … serà ell? Per a la segona volta ja anem acompanyats de l’Alkon i Wizard, al mateix ritme i rient encara més i desprès cap a Granollers a buscar el cotxe però abans passo per casa dels meus guies d’avui a buscar la nova equipació de l’AlpcrossTEAM on hi ha novetats en l’imatge que és més “suïssa” i en la qualitat, s’han estirat i és SUGOI, visca!

Diumenge la cursa comença a l’hora dels senyors, a les 12, però arribo al circuit força abans, desprès de que el cap de setmana anterior no vam anar a cap cursa per les vomiteres i cagaleres (alló que diuen que no es pot cagar i pixar a la vegada és mentida… jo ho vaig fer i pel mateix… és igual, que és pot fer) i tenia el mono de dorsal, cintes i rebentada de patata! La Carol avui no correrà, vindrà més tard tot pedalant, no va tindre prou amb la kilometrada del dia abans. Robert, Ribi, Miki, Núria, Arnau, Bull, Francesc, el massai català,… com sempre, el més fi i selecte de la zona amb ganes de pedalar, animar i fotografiar. També hi havia un que es deia Jean Christopher Peraud, res, només subcampió olímpic que no el podies ni seguir ni escalfant…

Objectiu d’avui que si fos com el títol d’una pel.lícula es podria dir “Missión Impossible”; intentar tindre com a referència al millor dels Bisonte ni que sigui visualment… no el veig ni parats a corralines, el Miki és el rei i avui està als seus dominis feudals!! Quatre voltes a tope, la sensació de que la gent t’animi pel teu nom és única i cap endavant passant-ho molt bé en un circuit perfecte i acabant entre gent que sempre estan al meu davant.

Una dutxeta i a dinar que és l’aniversari de la Carol i amb els seus pares anem a rebentar un restaurant. Com sempre faig el menú infantil; amanida de primer, pollastre o canelons de segon (aquest cop canelons), fanta de taronja (merda! només tenien en ampolla petita, necessito gas, cau un coca-cola gegant) i postres del que sigui mentre porti xocolata ja m’està bé.

[Classificacions]

Gràcies Francesc per les fotos!!

Amb el Xavi Novell, el mestre massai!


Arnau


Núria


Corralines i acció!


Miki


Charlie!


Ribi

Usallapata (Argentina)

by Ramonet

Sense que serveixi de precedent faré una no-cronica de només dos dies, per que??...
-Per donar una mica de ràbia en els que en aquests dos dies nomes heu vist la pantalla del ordinador i les rondes.
-Perquè en 2 dies he fet monton de fotos comparat en a vegades que en molts dies la càmera no surt del seu amagatall
-Perquè em dona la gana..

La ruta ha segut de Los Andes fins a Uspallata a uns 100 kms de Mendoza, es un pas de muntanya internacional, o sigui que passa d’Argentina a Chile, però ja ben ficat als Andes aquí els passos no son com el Perthus son una mica mes salvatges.

Quan portes uns quilometres de “falso llano” et trobes amb aquest cartell, mmm... ja entra una mica de cagalera, però millor fer com que no el veus.

Corbes i mes corbes i quan vols pensar que ja han acabat arribes a dalt i encara n’hi ha moltíssimes mes, ooohhhh grande!!!!! Sembla l’anuncí de la Biodramina

Després de monton d’hores arribes a la ultima recta (llaaaarga...), que ja a 3000 mts i amb el trasto de bici (50-60kg) t’hi pots passar mitja hora per fer aquest tros.







Però arribes a dalt i ni un simple cartell, hi ha un maleït tunel, a sobre no em deixen creuar amb bici, hi ha aquest senyor de manteniment per si algun desgraciat de ciclista vol intentar creuar. Aquí estava saludant... Tinc sospites que mentre espera quelcom te una botella de vi al costat, sort que el túnel es recte...
Vale hi havia un camí de terra que evitava el túnel però després de mes 6 hores de pujada i casi de nit no tenia ganes de pujar 800m per el camí guarro...

Per un ascenser ( el contrari que un descenser o sigui els imbecils que disfrutem mes a les pujades que a les baixades) poder-te passar el dia fent una pujada es el màxim, un orgasme ciclistic, el Vallnord de les pujades, que se jo...
Si també podeu dir que es molt freaky viatjar amb bici amb el pulsometre ficat...


Al dia següent ja de casi baixada no tot va ser carretera una mica de necroturisme visitant el cementiri d'escaladors morts a la muntanya.

Mes baixada amb l’Aconcagua al fons, sort que tinc el retrovisor per anar mirant.

Encara mes baixada per la increïble carretera, la veritat que els Pirineus i casi que també els Alps al costat dels Andes son una merdeta. Els paisatges son increïbles..

COM POT SER?¿?¿!!!!!!!
by Charlie!

Disfrutar de la bici és tant fàcil com quedar amb els colegues el cap de setmana i anar a fer uns alegres senderillos, alguna trialerilla xunga, unes rises, algú que croqueteja i fins i tot pares a fer una xispa. No cal més que això i t’ho pases de puta mare. Però també hi ha una altra manera de passar-ho bé i és anar cada dia entre setmana a entrenar, a fer unes series, sentir el cor que vol sortir per la boca, apurar a les baixades, també els dies de descans actiu rodant amb agilitat, el dissabte sortir a estirar les cames amb els colegues i diumenge anar a una cursa. En els dos casos ho fas perquè t’agrada, però en el segón el d’anar a les curses és perquè a més de passar-ho bé t’agrada veure’t desprès en una classificació i veure com evoluciones respecte tu mateix, sentir-te satisfet si has fet una bona posició o motivar-te per millorar si no ha estat prou bona.

A ningú li agrada estar a les 9 del matí a corralines un diumenge 11 de gener a Maçanet de la Selva on a més saps que rebentaràs la bici amb la quantitat de fang que hi ha. Ni encara amb més fred el diumenge següent 25 de gener a Sta. Coloma de Farners. Ni un dia 1 de febrer que comença a ploure fins i tot abans de començar la cursa en un circuit ple de fang. Ni el 8 de febrer a Riuderenes que et fan creuar un riu d’aigua gelada que t’arriba fins als genolls. Ni un 15 de febrer a Vilobí on et fan pujar una bona estona a pota per una trialera amunt rebentacames. I un 1 de març a St. Hilari on saps que quasi segur que caus i et rebentaràs les cames a cops de pedal empentant la bici tant de pujada com de baixa. Però no ens queixem de tot això perquè per sobre de tot ho passem molt i molt bé, perquè això és mountainbike i no balls de saló, no estàs en un recinte tancat, si plou et mulles, si hi ha fang t’enfangues i si et fots una òstia no et queixes de que hi ha un arbre o una pedra, perquè estàs a la muntanya. Ho fem perquè ens agrada i prou. Això ha estat aquest any el Gran Premi de la Selva i desprès de tot plegat també t’agrada veure’t a la classificació final general, perquè tu has estat en totes i en cada una de les curses i és una satisfacció veure’t allí. A més a més, pagues una inscripció i una llicència perquè així sigui.

En la majoria de les curses del Gran Premi de la Selva hi ha hagut problemes amb les classificacions de les Femines i aixó que per desgràcia no en són gaires, fins i tot es va donar el cas a Maçanet de la Selva on els jutges deien que no hi havia podium femení perquè no havia acabat cap noia ostres! en aquell mateix moment estava al costat de la Carol, la Nuria i l’Ada que l’havien acabat. Finalment al podium van pujar dues sent elles mateixes les que deien com havien acabat, tremendu! Quasi sempre hi ha problemes amb les Femines, com pot ser? Però el que ja m‘ha deixat amb cara de tonto ha estat que desprès de fer totes les curses en la classificació general final la Carol ni apareix, com si no haguès fet ni una sola cursa, no s’ha enfangat ni ha passat fred ni ha matinat, res de res, no ha estat mai, no va pujar al podium a Sta. Coloma, per a la federació simplement no existeix.

Ja per desconfiança i partint de les classificacions individuals de cada cursa m’he fet la meva pròpia classificació general fent copy&paste en un full excel amb els noms i les puntuacions a partir dels pdf que penja al federació a la web. Una simple formula amb sumes, divisions i multiplicacions i desprès ordenar-ho per per noms segons puntuació que és una funció standard de l’excel m’he fet la classificació general Elit en 20 minuts i no m’he deixat a ningú perquè amb un copy&paste no pots “perdre” a ningú. Llavors la meva pregunta és…. Perquè la federació va trigar dues setmanes desprès de la última cursa en publicar la general? Com pot ser que la noia que anava segona general abans de la última cursa desprès d’aquesta ni apareixi a la general? Això vol dir que o no tenen l’eina adeqüeada per fer classificacions o no la saben utilitzar. Només cal un excel i perdre una estoneta fent la fòrmula que pots aprofitar any rere any i ja està, no cal res més. La única explicació per “perdre” una persona és el factor humà ja que ho deuen fer manualment, un va dictant noms i resultats i un altre calculadora en mà apunta el nom i calcula la puntació final. Així només entenc perquè han trigant tant i ho han fet malament. Un error és perfectament comprensible, però ja no és aceptable quan han passat 2 setmanes en publicar-ho i repassar-ho i una altra setmana des de que es va reclamar, en total 3 setmanes. Jo trigo dues setmanes en trobar un error i una altra en no corregir-lo desprès de dir-m’ho i em foten fora de la feina.

Fa una setmana que hem reclamat perquè es corregeixi l’error, han calgut dos mails per obtindre resposta i tot i així la classificació segueix sense aparèixer la Carol. Com pot ser? Estàn tornant a cantar els noms i calculadora en mà repassant els resultats? Collons, que només hi ha 13 noies (o potser n’han “perdut” alguna més?)!!! I aquest pas no n’hi haurà cap, perquè paguen igual i són tractades indignament, amb quina motivació s’ho tenen que pendre? Seguirem esperant i reclamant no serà per paciència.

Santiago de Chile

by Ramonet

Aquest bolg s’està convertint en súper internacional, la Mercè aquest finde de visita per LA i jo de visita per Santiago, de relocos....

Ja he sortit de Santiago amb això comença una nova etapa, no se quina, però nova. Jo em vaig marquen com diferents etapes mentals per no acabar mes tarat mentalment del que estic, per que si tinc que pensar amb el que em queda –que ni jo mateix ho se- crec que no tindria collons de seguir.

Fins a Santiago mes i mes autopista, avorrit, si i molt, però amb vent a favor un voral enorme i bon asfalt es difícil deixar l’autopista i anar per carreteres secundaries que acabes fent el doble de quilometres. Així que res pura autopista fins a casi Santiago on aquí em vaig desviar els últims 80 kms anant per una magnifica carretera on ja m’imaginava anant per la carretera de la Roca.

A Santiago vaig estar allotjat a casa del Alfonso, un dels chilens que vaig conèixer en aquell llac esperant el vaixell.

Te una magnífica casa al mateix centre de la ciutat però a part d’això:

-Em va fer de guia.

-Em va acompanyar a comprar un fogonet nou que per trobar-lo varem tindre que anar fins a l’altre punta de la ciutat i a sobre varem anar en bici, van sortir casi 40 kms..

-El diumenge al matí em vaig donar conte que havia perdut la meva meravellosa dutxa i bossa d’aigua de 10L Ortlieb. Problemón per que ara es quan la tindre que fer servir per carregar aigua i poder-me dutxar. El pobre em va portar un altre cop a l’altre punta de la ciutat això si amb el seu cotxe a veure si trobàvem algo semblant...

-Vam estar mirant i remirant mapes per veure la millor ruta que podia agafar.

-Va organitzar un dinar a casa seva amb els altres Chilens que vaig conèixer allà.

-I el mes fort es que no em va fotre fora de casa seva, jo tant de temps solet donant voltes crec que m’estic tornant una mica “especial”.

Aquí es veu la diferencia entre països, els Catalans ens ho prenem tot massa a pit, som orgullosos i massa estirats, Amèrica llatina tot es pura vida, un 10 per el que va ficar el nom al poble. El primer cartell es el nom del túnel (fent relació al nom del poble), però al fons es veu el desviament per el poble. Peor es nada... que grande, almenys em va tindre entretingut durant l’autopista unes bones hores pensant en la frase...

Aquí vaig acabar un dia... Com va anar, doncs en un pueblucho preguntes a una persona si hi ha algun lloc on dormir, pensa 2 segons i diu: Pots vindre a casa meva... Jo no m’ho penso ni un segon i cap allà vaig, al final va vindre algun veí a conèixer “el loco ciclista”, el millor es que sense coneixem de res el tio va marxar durant 2 hores per feina i em va deixar d’amo de casa seva. Com es pot veure jo amb els peus sobre la taula, que ja acostumat cada dia a un lloc nou en 3 hores faig qualsevol lloc casa meva.

La meva habitació a Santiago. L’Alfonso ja m’havia deixat l’habitació preparada i les claus de la casa a la gelateria del costat, ell no tornaria fins a la nit. Ja no recordava la sensació de tindre les claus d’una casa a la butxaca, jo anava tant orgullós per el carrer...

El primer que vaig fer a Santiago va ser anar al carrer on estan les tendes de bici, era el paraís, com a molt hi havien bicis d’uns 3000€ però igualment quin gran carrer, mes de 10 tendes de bicis juntetes, mmm si això estigues a Barna, ja sabria on anar a fer Shopping.. allà em vaig comprar una cadena nova (la meva ja te mes de 4000 kms..)

¡¡¡Envidiado!!! Retrobament amb la resta de “Pirinchos” (gent que vam tindre que esperar la maleïda barca al maleït llac durant dies) de Santiago per donar-los una mica mes d’enveja. Ells ja fa mes d’un mes que estan treballant.

Últimament tant escoltar parlar chile ja casi que els entenc al parlar i fins i tot utilitzo el “cachai”, “po..”,“huevón”,“polola”... entre d’altres. Jejejeje. El meu cervell esta crean un espanyol que crec que es tanta barreja de diferents països que a cap lloc m’entenen... que trist

A punt de sortir de Santiago diumenge a les 16:30h per evitar el transit. ¡¡¡¡¡ooohhh quina pena!!!! . Alfonso (grandíssim amfitrió), Natalia i Claudio. L’Alfonso fins i tot em va acompanyar amb la seva Trek fins deixar-me a les afores de la ciutat... Vaig pedalejar fins mitja hora abans que es fes fosc (19:30h i 50 kms) temps necessari per buscar algú que et deixi acampar en el seu terreny o pati de casa seva, muntar la carpa i fer el sopar...

De sortida de Santiago cap a Los Andes m’esperava aquest “portet” (1400 m alt) de ripio.  El pitjor que ara tinc que passar el pas cap a Mendoza (Argentina) per el costat de l’Aconcagua, estic a 800m i tinc que pujar a 3500 m en 70 kms, amb la bici de 60 kg dia i mig de pujada...

Aquest cop el vídeo es de jo arribant al centre de Santiago passant entre els cotxes amb carrrito i tot... Els frens by “Bicing” estaven d’allò mes eufòrics.

Després que tothom em pintes tant malament l’entrada a Santiago per autopista va ser re-fàçil, per mi la ciutat gran mes “civilitzada” que he estat per Amèrica Llatina (i he estat en bastantes), els carrers estan indicats, no tots els autobusos et volen estampar contra el terra, no et segueix un seguit de nens com si fossis Forrest Gump, no hi ha forats negres que si fiques la roda vas a parar al Japó, tampoc la gent creua el carrer al veure una bici, ni els cotxes treuen un fum negre que cada segon de respirar allò perds un dia de vida, ni al parar 10 segons sembla que 3 persones et vulguin assaltar, ni... jejeje.... que catastrofista. A sobre per donar amb la casa de l’Alfonso només vaig tindre que preguntar un cop. 

Chillán – Linares
108 kms
4:25 h
205 m desnivell

 Linares – Talca
74 kms
3:54 h
150 m desnivell
 
Talca – Curicó
124 kms
5:45 h
460 m desnivell
 
Curicó – San Franciso de Mostazal
104 kms
5:03 h
470 m desnivell
 
San Francisco de Mostazal – Santiago de Chile
75 kms
4:29 h
530 m desnivell
 
Santiago de Chile – ¿¿??
51 kms
2:27 h
285 m desnivell
 
¿¿?? – Los Andes
45 kms
3:30 h
785 m desnivell

LA

by mercè!!

Aquest ha estat el meu cap de setmana infernal de tres dies a Los Angeles..

El primer dia, divendres.. res, un viatget de set hores i a córrer.. es que la gent té el concepte de les distàncies una mica distorsionat.. era una contra rellotge de carretera de 7 kilòmetres de pujada.. i com sempre, no sóc ni millor ni pitjor.. vaig fer 48 de 80 noies..

Doncs si, estic fent algunes curses de carretera per distreure'm una mica a part de feina i turisme..

Segon dia.. cursa de 90 km.. on encara estic al grup.. és només el km 7..

Què ha passat?!? qué faig tota sola?!! molt trist.. ja m'he despenjat!! de fet és una cursa de molt de nivell però mira que no aguantar ni 10 km.. podria posar mil excuses, però va ser a una pujada on no vaig poder tot i fer servir totes les meves forces i superpoders..  ens vam quedar un 20 % de les noies..

(sort que la foto está feta de lluny i no es pot veure la cara de patiment!!)

El més important és que al segon grupet que vam fer, en comptes de dedicar-me a aguantar la roda, vaig poder apendre a treballar una mica.. fent relleus per tornar a atrapar el peloton.. (no ho vam aconseguir, jaj).. i rectificar els meus moviments seguint el consell de les altres noies..

Total, una cursa de casi 3 hores on van acabar 45 de 80.

Així que hi havia un tercer dia de cursa (critèrium) que no vaig fer per tres raons.. per estar perjudicada del treball del dia anterior, per estar descalificada per haver trigat 10 min. més que les primeres (que no ho sabiem) i per poder fer turisme de nit i de dia!! 

Les casetes de Beverly Hills, Bel air.. Universitats com UCLA, Caltech, ..., Hollywood!!

Per mi ha estat com estar dins una perl·lícula!! em va impressionar veure una limusina HAMMER (res, la gent fa servir aquests cotxets per poder sortir de festa i beure..!!)

El meu amor platònic quan feia la pel·lícula de "Grease"...

Altres famosos que deixen la seva marca...

      i fins i tot algun espanyol famós..!!

També vaig anar a fer alguns cócktels a llocs on acostumen anar famosos com Brad Pitt.. però com podeu imaginar, m'hauré  de conformar en veure'l pel cine.. 

PRIMERA CLASSE: COM ANAR A RODA

by Charlie!

Localitzar a la víctima, ni que sigui un puto patinador.


Apropar-se sense que es doni compte.


I res, anar a rebufo sense donar-li cap relleu fins que rebenti!

Desprès li fots el pal, el deixes tirat, així de fàcil. En la propera classe com es puja un port de 338m i et fas una foto vacilona de tan inmensa gesta, aquí va una mostra.

Agraïr al Carras la seva amabilitat per deixar-nos la seva imatge per il.lustrar les classes, visca!

NO ESTABA MUERTO... ESTABA DE TRASLADO!!!

by Ro

Dilluns de la setmana passada tot tornant de la feina per la carretera d'Esplugues, cap a les 18h ±, em trobo de cara un ciclista que veig que em saluda. L'acte reflex és de saludar-lo sense saber de qui es tractaba, però alhora que feia el gest de saludar em vaig adonar de qui era... Quin ensurt, quin esglai, quin cangueli!!! Però si m'havien dit que... Bé, ja vaig veure que no. Com resa el títol "No estaba muerto... Estaba de traslado". De qui parlo? Doncs d'un dels grans! Un dels de la collita del 82... Un naranjitoooo!!!
Per a qui no el conegui aquest és el Tiko. I per qui si que el coneix i fa molt que no el veu doncs també... aquest és el Tiko!!!


Evidentment la cosa no va acabar en una salutació qualsevol com la que es poden fer dos ciclistes que es creuen per la carretera de La Roca, no. Em va acompanyar a casa tot posant-me al dia de la seva nova vida a la gran ciutat i l'endemà dimarts va ser el primer en "catar" les delicies del meu tontòdrom el qual ja es va encarregar de rebatejar com a Rontòdrom... Aquell dimarts el Tiko es va conformar amb dues voltes, jejeje.
Ja per acabar-ho de rematar el divendres vam sortir amb les de carretera per fer una rutilla de tranquis en la que van sortir 95 km...

Repetirà o ja n'ha tingut prou? Avui es veurà!!! Visca el Tiko!!!

Per altra banda comentar que aquest diumenge el Kore i jo vam anar a còrrer l'Òpen de BCN a l'autopista de Santa Perpètua. Com sempre, si voleu i us ve de gust, podeu llegir la crònica al blog de l'equip Schwalbe-KogaMiyata.

CHILLÁN (Chile)

by Ramonet.

Ja cansat de tant ripio ara ja he posat la directa cap a Santiago de Chile, i aquí a Catalunya a China i fins i tot a Cuba la via mes rapida es l’autopista o sigui que m’estic fent un fart d’anar per autopista.
Aquí en bici no et posen cap problema per anar-hi no son tan collons de primmirats com a Catalunya, a mes tens un voral enorme, esta ben asfaltat. El pitjor es que es igual o mes avorrit que anar per autopista amb cotxe, pero realment necessitava ja bones carreteres per poder fer quilometres sense cap mes preocupació que pedalejar relaxadament.

Per la resta poc mes a explicar, les ciutats ara ja son mes “autentiques”. Ja no son ciutats purament turístiques, encara que son bastant mes grans (amb el conseqüent caos d’entrar en bici i buscar lloc on dormir) i esclar acampar en una ciutat gran com que es bastant difícil...o sigui que a buscar els “hospedajes” mes barats de la ciutat on a vegades es mes aconsellable inflar l’aïllant i dormir a terra que en determinats llits. De totes formes com mes al Nord vaig mes barat es tot.

Fins i tot a roda dels tractors que vaig, i el millor que em faig fotos com el reloco.

Un altre cop a la Panamericana, mmm ja cansa... El pròxim viatge prometo canviar de continent.

Tot i tanta autopista encara he tingut temps per veure cosetes com aquesta, el millor es que no fan pagar, que estrany... Aquí confonen la preservació dels parcs naturals amb l’explotació dels parcs naturals. Per que si et fan pagar una pasta per entrar en un bosc dient que es per ajudar a preservar aquest parc i després promocionen per que entrin 10.000 milions de turistes en furgonetes i cotxes particulars (pagant també) es una mica il·lògic el tema.

Crec que es el camí que tinc que seguir... durant bastant mesos.

Mira Mercè allà els gringos obedients paren en un stop amb banderoles vermelles per que el seu estat els hi demana, en canvi aquí al sud tens la prova del que es un peatge per un català donant voltes per les Amèricas. Que pagui Pujol!!!!! A Catalunya tots a fer el mateix!!!

Pucón – Temuco
123 kms
6:23 h
505 m desnivell

Temuco – Collipulli
98 kms
4:28 h
530 m desnivell

Collipulli – Salto del Laja
102 kms
4:49 h
598 m desnivell

Salto de Laja – Chillán
96 kms
4:07 h
310 m desniell

STOP

by mercè!!

No és per la poca feina que escric aquest post, al contrari.. no hi ha res com tenir uns jefes de la India.. que l' única cosa que coneixen de la vida, és la feina.. mmmm!!

Bé, doncs ahir quan anava a treballar.. un cop a dins de la zona NASA.. em passa un home amb bicicleta que també anava a treballar... Arribem a un escampat on hi havia un STOP i cap cotxe a la vista.. ell para, i jo, com és habitual a Catalunya.. redueixo de velocitat però no paro.. dos segons més tard m'enrecordo de la importància que té parar a un STOP a CA... que les multes són de 300 dóllars!! i li dic a l'home (que ja haviem començat una conversa anteriorment..): a Catalunya estem mal acustomats i ens saltem STOPS i semàfors vermells, etc.. i ell em contesta algo que em va fer pensar..:

- És només per fer la vida més senzilla.. STOP vol dir parar, doncs paro.. t'evites problemes i a més, estic tranquil perquè se que el meu fill quan vegi un STOP també pararà.. i això em fa sentir be!!

És que a la zona on estic tenen molt respecte als ciclistes!!

Pucón (Chile)

by Ramonet

Doncs res ja estic a Pucón, després de la difícil decisió de si pujava per Argentina o per Chile. Al final pujaré fins a Santiago per Chile, de totes formes, si encara no se ni que fare dema encara es mes difícil saber el que faré els pròxims 15 dies.
Desde Bariloche la ruta es pot dividir en dues etapes, la primera fins Sant Martín de los Andes, amb la ruta de los 7 Lagos, mooolt turística, moooolts llacs (jo crec que mes de 7) mooolt car tot. Però de totes formes com a bon pixapins que soc: “tot molt macuu”.

On he descobert que:

-Que hi han llocs on lloguen bicis i alforges per poder fer aquesta ruta (desde Bariloche a Sant Martín uns 200 kms) i després la gent torna en bus al principi. ¿¿??

-Que els llacs estan molt freds per banyar-te i encara mes per intentar nedar.

-Que els fulls de llocs que ja he passat de la Loonely Planet no serveixen per intentar fer una foguera (no se com estan fets però no cremen)

-Que el pitjor no es una carretera de ripio sinó una carretera de ripio en obres on passen milions de furgonetes amb turistes amb la conseqüent aixecada de pols a l’estil Monegros i que per mes tocada de coll.. els aturen a cada mirador per que facin la foto de rigor, o sigui que cada furgoneta almenys t’avança 3 cops –bueno això ja ho sabia però ara ho recordaré de per vida-

-Per últim també he après que a Argentina també hi ha gent moooolt pija o amb moooolta pasta que potser son sinònim.

La segona etapa va desde Sant Martín de los Andes fins a Pucón. Tot passant per Junín de los Andes i el pas fronterer Mamuil Malal (1200 m) aquí també amb alguns llacs però ja amb un terreny mes sec i unes carreteres mes tranquil·les. Aquí també he aprés cosetes:

-Que a 40º pujant a 8km/h fa molta calor, sobretot si no hi ha ombra, sort que encara hi ha algun riu…

-Que millor que un riu es tirar-te a un llac després d’estar a 40º amb culotte i tot, (Arnau al teu nivell encara no arribo que hi havien nens petits)

-Que pot ser pitjor una baixada salvatge per ripio durant 7 kms intentant controlar una bici amb carro descontrolat que fer la pujada anterior.

-Que 20 kms de ripio son una agonia i que 20 kms d’asfalt son avorrits, no se que triar…

-Que a Pucón hi ha un volcà que fa anys que fumeja i que el poble hi han cartells amb la ruta d’evaqüació, llavors que collons fan visquin aquí.. de re-locos!!!! (expressió ja adoptada per mi barreja del molt utilitzat per Argentina el prefix re amb la mitiquissima expressió de l’Ibon)

-Que si un dia vull descansar no cal que agafi la bici per anar a veure cosetes com cascades, Rius i llacs, a part que es una mica de malalt, ja n’he vist tants que em costa d’impressionar, i les casi 3 hores de bici es fan mes llargues que les 5h de cada dia. A mes de la rallada que torno al mateix lloc on he sortit.

-Que no es divertit que a la frontera em facin treure la bossa del carro i passar per un detector de raig-X buscant menjar (fruita o coses de procedència animal…) el millor que el menjar esta a la bossa de sobre on no va tindre que passar.

-Per últim que hi ha gent que esta molt torrada, però molt molt. Una entranyable parella francesos que vaig trobar que venien caminant per tota la carretera austral, per corriols, mig del bosc, camins… 4 mesos per el que jo he trigat menys d’un mes.

Sant Martín de los Andes, tot molt “macu” però em vaig pendre una coca-cola i vaig marxar cap a Junín de los Andes a uns 40kms


Increïble el paisatge del pas fronterer, amb el volca Lanín al costat de 3700 mts, on esta facil saber quina es la cara nord i la sud (eh que estic a la part austral del planeta..!!)

En 10 minuts estava ja a dintre l’aigua del llac Tromen, i en 11 minuts ja estava a fora.

Aquest es el que encara fumeja. Volcà Villarrica

Que va ser primer l’arbre (Araucania) o el camí.

"Pos a eso he venido jo a conosser" Viste!!

Era diumenge sobre les 13h, hi havia un llac i de cop veig un tio amb la roba oficial del Merdia-Multivan amb bici i tot. Jo ja em veia a Banyoles fotent un palo al Hermida,no vaig tindre pietat... Però va resultar que era un yayo gordo i a sobre al cap de 20 kms em va tornar a pillar i fent la tècnica estil Kore ni em va mirar al avançar.


Bariloche – Villa la Angostura
89 km
4:41 h
770 m

Villa la Angostura – Parc 7 lagos
63 kms
4:29 h
1015 m

Parc 7 Lagos – Junín de los Andes
92 kms
4:35 h
790 m

Junín de los Andes – Llac Tromen
71 kms
4:05 h
700 m

Llac Tromen - Pucón
75 kms
4:29 h
290 m

Pd: Com vaig dir aquesta setmana una mica de pura vida!! jeje. Cap dia ni 5 hores.

SUPERPRESTIGI MASSI - OPEN ESPANYA - COPA CATALANA... de BANYOLES

by Ro

Peaso de cursa, peaso d'ambient i, sobretot, peaso de nivell de corredors que es van congregar a Banyoles aquest diumenge! Ja d'entrada el Julien Absalon,el campió olímpic, campió de la copa del món i de França, el Cristoph Peraud,el subcampió olímpic i de no se quantes coses més, Hermida, Ravanel, Ruzafa, Lejarreta, Coloma, Trayter, Isma, la Troupe Bisonte... de luxe total! Fins i tot es va presentar el croquetaman i la Laury a fer de claca!!!

La cursa com totes... sortida a muerte, 4 voltes a muerte i esprint final a muerte, amb la diferència que aquest cop entre el primer i un servidor han quedat uns altres 57 paios que es veu que també els hi va això de morir donant voltes als circuits. De totes maneres no està malament si penso que a la primera volta vaig passar sobre el 100 i que a la sortida en tindria uns 130 al davant... Qui no es consola és per que no vol diuen, jejeje.
El que si que he aprés d'aquesta cursa és a motivar-me i ho he aprés del grandíssim Jose Antonio Hermida. Es tracta d'anar a rebentar el Roca tot cridant i maleïnt al teu rival més directe. En el seu cas era "Absaloooon!!! Me cago en tus mueeeeertooossss!!!, Absaloooon!!!! Me cago en tus mueeeeertoooossss!!!". Jo encara no tinc molt clar en qui em cagaré, però vaja, tinc molt per triar... jejeje. Més anécdotes de rebentada de Roca? Doncs que l'Hermida es va haver d'esperar a que jo acabés per poder començar ell ja que el rotlle de paper del Kore era l'únic que hi havia per 5 Roca's en paral·lel (o era en sèrie?...).

Classificació

La cursa en fotos (by BICIcat, deporteintegral i escoletabtt)

I com sempre, si voleu, podeu passar pel blog de l'equip per llegir la crònica "oficial".

Descobrint Amèrica...

by mercè!!

Nois!! nomès volia dir-vos que per fi l'he trobat.. el camí antic per anar a Espanya... suposo que, com passa sempre, és el camí que hi havia abans de construïr totes les autopistes (aèries) per arribar a Espanya..

Així que si em canso d'estar aquí, podria fer com en Ramonet i amb la bicicleta i unes alforges, agafar aquest camí per tornar a casa... algun dia arribaria no?! :)!!

I per aprofitar el temps ja estic buscant les platjetes on podré trobar a l'estiu els famosos surfistes de CA...

BARILOCHE II (Argentina)
by Ramonet

Com que aquí tinc wifi aprofito per penjar aquest vídeo, vale també es que m'avorreixo i tinc tot el temps del mon :D.
Mes o menys es el mateix recorregut que el meu, bueno jo espero arribar mes lluny que el Salar d’Uyuni…
Bueno ell ho fa com una mica mític que sempre ven mes…jeje De totes formes un vídeo genial.

BARILOCHE (Argentina)

by Ramonet

Desprès de mes de 40 dies de viatge ja estic a Bariloche, capital del pijerio Argentí, Europeu i Gringo que quan es l’hivern austral venen a esquiar per aquestes magnifiques muntanyes.
Va costar sortir de Trevellin, plovia, estava en un alberg on per fi dormia en un llit, tenia wi-fi i aquell mateix dia no se quina festa feien de Gales (Trevellin es una colònia Gal·lesa).
Aixi que vaig encaminar-me cap a el Bolsón, podia anar per la ruta 40 (asfaltada) o per un parc Nacional, vaig decidir per el parc Nacional. Després de passar els primers 20 kms crítics: plovia, era pujada i el terra era una pasta que feia que s’encallessin les rodes amb els parafangs (en tinc 3..) i les sabates semblessin les del frankestein. Deuria fer tanta pena que fins i tot un pobre home es va oferir per portar-me, vaig dir que no, no per falta de ganes sinó per que m’hagués fet mes pena ficar aquella bici plena de merda dintre d’aquell cotxe.
Però bueno després el temps va millorar, el ripio ja no s’enganxava a les meves rodes i jo ja era el tio mes feliç del mon.
Ja se sap un no valora el vent de cul si mai el te de cara, un tampoc valora les baixades si no fa pujades i un no agraeix l’asfalt si mai va per merda de camins (teoria Ramonet per no cagar-me en tot durant tot el dia, jejej)
Al final acabo en un càmping al costadet del llac on hi havia uns tocinos que els tenien fent d’escombriaires, el problema que ells no valoraven el que era brossa o el que no i es tenia que amagar el menjar.
Al aixecar-me ja no plou però fa un fred de coll...( 1º a les 7 del matí), per sort “nomes” tinc 60 kms de ripio per ja agafar la Nacional 40 on aniré per carretera pavimentada durant bastants dies, per celebrar-ho una coca-cola amb pa amb xocolata i dulce de leche i un altre cop el tio mes feliç del mon (seguint la meva teoria) .
Arribo al Bolsón (de la tierra media..) després d’uns 110 kms i unes quantes hores pedalejant i també per celebrar-ho aprofitaré per fer un dia de descans aquí. Aquesta setmana una mica a la patxorra que l’altre em van sortir casi 38h de bici.
Em va be el dia de descans per netejar, ordenar, menjar com si l’endemà s’acabés el mon, dormir, perdre el casc (tampoc el feia servir i era un regal de probike) i el vespre sopar amb l’Emilio, l’Argentí amb el que vaig estar els 4 dies esperant el vaixell que està treballant a 15 kms del Bolsón.
Del Bolsón a Bariloche hi han 130 kms, els podia fer en un dia, pillant pajara i morint en cada pujada, però com aquesta setmana es a la patxorra, faig uns 90 kms i després de buscar un lloc estratègic al costadet d’un llac (no se que em passa últimament amb els llacs ;) ) acampo allà mateix, així l’endemà només tinc uns 40 quilometrets fins a Bariloche. Pura vida!!!

Aquí deixo la carretera de ripio (els últims 100 m asfaltats..) per entrar a la “pavimentada” mitiquissima Nacional 40, i seguir per ella bastants quilometres.

Perill!!! Es nota que m’apropo a la piji-Bariloche, per aixo aquí hi ha ciclistes “snobs” amb rodes de pals i fixie per la carretera.

En molts llocs de la carretera et trobes amb això... Em van explicar per que es deixava una botella plena d’aigua davant una estatueta de plàstic d’un sant, però se m’ha oblidat... no l’hi deuria prestar massa atenció. De totes formes es religió i no cal buscar-li un sentit.
A mi em fa gracia que em recorda al monument del Tom Simpson en el Mount Ventoux. Però allà en ves de botelles de Coca-cola son bidons.


Com deia fa uns dies la meva tenda, es una casa amb vistes... a la bici.

Per fer mes entretingudes les cròniques ara fico videos... Aquest es dels últims 10 kms de ripio, Aquest es pot considerar un bon ripio, carretera ample, bastant pla i si segueixes la rodera no hi ha molt problema.
Però el tema es que es així d’entretingut durant hores i hores. Podeu provar de ficar el video amb funció repetició durant 6 hores i pujar-vos al rodillo amb la resistència a tope. Es mes o menys el mateix...

Trevellin – Parc Nacional Alerces
77,2 kms
5:33 h
995 mts desnivell

Parc Nacional Alerces – El Bolsón
112,8 kms
6:58 h
1040 mts desnivell

El Bolsón – Llac Mascardí
92,3 kms
5:40 h
1485 n desnivell

Llac Mascardí - Bariloche
35 kms
1:56 h
315 m desnivell

PD: Podeu mirar el blog del company francès que em vaig trobar fa bastants dies aprop del parc del Peine, ell fa mes i millors fotos el que ha fet el recorregut a la inversa. http://maxsfollis.canalblog.com/